Coses de les quals no has sentit a parlar en ta vida i, a més, no en tens ni fava

El dia que dos avions d’American Airlines es van estavellar contra les torres bessones del WTC de Nova York, tot just després de superar-se l’esglai inicial, algú va deixar anar la gran frase: “Eren el símbol del poder econòmic dels EUA”. Llavors tothom es va apropiar la frase i, apa, el lorito repite: “Eren el símbol del poder econòmic, etc.”. Al cap d’uns dies, tots sabíem que els d’Al-Qaida –“jo això ja m’ho ensumava”– s’havien carregat ni més ni menys que, el lorito repite, “el símbol, etc.”.

[@more@]

La veritat és que jo em dec haver empassat un tou de pel·lícules americanes, però no tenia ni idea que les torres existien. Segur que les havia vistes, que me n’havien parlat, que en tenia constància per algun reportatge, no ho sé. Però no me’n recordava: m’havien passat desapercebudes, no eren la meva realitat. Per a mi, i sospito que per a la majoria de gent, el gratacel més emblemàtic de Nova York era i és l’Empire State Building. En altres paraules: per a mi les torres van començar a existir el dia del fatídic strike down.

Encara podria posar un altre exemple semblant, menys escabrós, això sí. Aquest estiu, a San Francisco, vam anar al lloc on s’elaboren les famoses galetes de la sort que donen als restaurants xinesos. Era un must, una cosa d’aquelles que has de fer tant sí com no si vols passar de la categoria “turista despistat” a la de “viatger agosarat”. I poso les cursives perquè tampoc en aquest cas tenia ni idea de què eren allò de les, sembla ser, emblemàtiques galetes. Mai no n’havia sentit a parlar, d’aquests dolços que porten a dins un paperet amb missatges ambigus i misteriosos com ara: “L’amor pot fer que un estiu suri o que una nit sembli tota una vida”. Suposo que ningú no em prendrà per un mentider compulsiu si dic que he anat unes quantes vegades a restaurants xinesos, més o menys llardosos. Doncs bé: primera notícia, tu.

Sospito que, encara que molta gent no serà capaç de reconèixer-ho, tampoc no tenia ni idea de què eren allò de les torres bessones l’11 de setembre de 2001. L’endemà sí, esclar. Però aquestes són les trampes de la memòria: ens fa creure que allò que sabem ho hem sabut de tota la vida, sobretot a aquells predisposats a creure allò del nihil humanum a me alienum puto (amb perdó). I, si l’oblit és ple de memòria, la memòria encara va més plena d’oblits.

El pal de paller de tot aquest muntatge d’oblits selectius és que ens fa por de fer el ridícul, d’admetre que hi ha coses que no sabíem ni teníem per què saber. Aquí tothom amaga un tertulià saberut que ha recorregut la Ceca, la Meca, les valls d’Andorra i que, a més, té un màster per la Britney Spears University. És igual. Els que tenen tanta por d’equivocar-se són qui estan més lluny del “només sé que no sé res” socràtic. Són casos perduts. Ja els tenim tan omplerts de buit que no els podrem omplir amb res més.

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Reflexions, Viatges i turisme i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.