Mario Soria: “Estic en un llimb entre l’hiperrealisme i l’abstracció o la figuració trencada”

Mario Soria (Barcelona, 1967) és un pintor que ha venut la majoria de la seva obra fora del país. Viu a Martorell des del 2003 i té el seu estudi al carrer de Montserrat.Mario Soria

-Tinc un amic que considera que allà on hi ha una figura hi ha un art conservador.
-Jo no faig abstracció ni figuració trencada. A mi m’agrada el pop americà en els temes, però barrejat amb la tradició europea en la tècnica. Antonio López m’agrada en la tècnica: és una pinzellada tan pensada. Miró o Luis Gordillo m’encanten. I no és veritat que això ho pugui fer un nen.

-T’escau l’etiqueta d’hiperrealista?
-A mi l’hiperrealisme m’avorreix. Molta tècnica, però poca creativitat, per al meu gust. T’astora com pinten, però no et fas preguntes. No crea atmosferes. Jo estic en un llimb entre l’hiperrealisme i l’abstracció o la figuració trencada.

-Així que hi ha una mica de cada casa.
-El mestissatge és el que mou. No pots inventar la roda cada dia. Jo agafo del surrealisme, de l’abstracció, del pop… Tinc fons que són abstractes. La pintura no són matemàtiques. Hi ha molts camins i per a cadascú el seu és el veritable.

-La teva pintura és molt minuciosa, molt rica en detalls.
-Jo és que trigo molt. Pinto uns 20 quadres a l’any. Tot s’ha de fer bé. Jo crec molt en la feina i el sacrifici. Jo al principi pintava en llençols vells i cartrons perquè no tenia per comprar material. No entenc que es pagui per fer la feina malament. Vaig trigar sis anys a fer una Gioconda. I en aquest de Velázquez hi treballo des de fa quatre o cinc anys. No cada dia.

-Quantes hores treballes a diari?
-Totes. Després de sopar, dues hores. Dotze al dia. Jo crec en el treball i en el sacrifici. Ningú no m’ha subvencionat. Un alpinista no puja una muntanya per una subvenció, sinó per l’esforç personal. Jo treballo els diumenges. Moltes vegades no sé ni el dia que és.

-Has seguit estudis de pintura?
-Sóc autodidacte. Bé, vaig estar dos anys a l’Escola Joso, de còmic. Però en comptes que m’influeixi en tal o en tal altre prefereixo que ho faci Velázquez. He fet cinc o sis Menines. Una se la va quedar la Generalitat, fa molts anys.

-Jugues molt amb icones del segle XX i XXI. Què és el que vols oferir en la seva relectura?
-Eren models del seu temps i ara són icones. Són clàssics. Quan una cosa és icona, ja és un clàssic. Com un 600 o un Volkswagen Escarabat. És contemporani perquè ha ressuscitat, com l’au fènix. I també és clàssic.

-Per què l’obsessió per posar orelles de Mickey Mouse a Woody Allen o al rei Joan Carles?
-Mickey Mouse és una icona. I les seves orelles, per separat, també. Com la cursiva de la Coca-Cola. Tu poses Pérez amb tipografia de Coca-cola i dius: Coca-Cola. El cervell autocompleta. Ja hi tenim ficat el bombardeig publicitari.

-Hi ha un quadre teu amb els budells d’un edifici de Martorell. Hi ha un 08760 i un Martorell. Què t’evoquen els edificis ruïnosos?
-Quan era petit m’agradava Rue del Percebe. Vaig veure els colors d’un edifici de la Vila i vaig pensar, “si això és el mateix”. No cal fer una arrel quadrada per sumar 2 i 2.

-Els símbols que utilitzes (claus, culleres, abelles) estan motivats?
-És pop. És el que m’envolta. Els llapis, els LEGOS… Per a mi, les abelles poden ser una influència daliniana. Són el que ens agrada. M’agraden els contrastos de colors. No pinto talibans de l’Afganistan, no sóc reporter de guerra. Pinto el que em rodeja.

-Com vius l’alternança entre la teva pintura i la creació comercial, com l’etiqueta per Ca N’Estruc?
-A Velázquez li encarregaven quadres. A Barceló, la cúpula de l’ONU. Ells diuen el què i jo hi poso el com. Ells saben com jugo. Jo m’hi adapto. Que em diuen que canviï una cama? Per què no? Jo sóc un treballador. Jo vinc aquí a treballar, com un escombriaire, com un fuster. Sempre m’agafa la inspiració al taller.

-Tens algun dietari o alguna obra de reflexió o teoria sobre el que pintes?
-(Em mostra els palmells.) Tacar-me les mans. Tinc pensament, però me’n ric explicant contes. Vull que els quadres es defensin a si mateixos. El que val de Pavarotti és el cant, no el que pensava de l’òpera.

-I com funciona això de vendre quadres a l’estranger?
-Sembrant molt. EUA, Suïssa, el Japó, Andorra… Algú que et compra i li agrada, et torna a comprar. Un cop van venir uns grecs al Museu Picasso. Davant hi havia un quadre meu, en una galeria. Em van localitzar via Brussel·les i un dia vaig rebre una trucada. També voldria que em localitzés una bona galeria estrangera. Si agrades en una galeria bona de Nova York, el valor dels teus quadres es triplica.



Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura, Entrevistes, Martorell i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.