La millor manera que sé de fer avorrir una niciesa és repetir-la jo mateix ara i adés, vingui o no a tomb. Arriba un punt que, per reiteració, qui em sent garlar s’adona que m’estic rient del que dic. Una de les croades personals empresa fa temps és contra la frase “jo sóc una persona que”. I és que ja calen capacitat de redundància, gust per l’obvietat i, en general, peresa mental per fer anar aquesta bajanada. Una altra de les campanyes del passat va ser contra “això és una vergonya” i “per aquí no hi passo”. Vaig conèixer algú que les usava i n’abusava i jo, és clar, quan tenia la més mínima ocasió manotejava i les feia servir davant seu fent-me un ferm objector de qualsevol fotesa.
[@more@]
La campanya que em té ocupat a hores d’ara va contra la tribu dels huka-huka, que vol colonitzar el nostre català, sempre malmès i assetjat per totes bandes. Ja sabem que el pobre “lo” neutre va ser proscrit de la normativa, atenent a la seva nul·la genuïtat (era un castellanisme), encara que està molt arrelat a la parla. Els llibres de català van plens de fórmules per evitar-ne un ús que els que hem pogut ser escolaritzats en la llengua pròpia coneixem i, ultra això, emprem en contextos formals. N’hi ha que han optat per donar-se-les d’experts i fer la ximpleria d’usar a tort i a dret el pronom “ho” en comptes de l’article “lo”. I llavors els sents dir: “És ho que hi ha…” o “Ho que aquests volen…”. El cas és que la tribu dels huka-huka (n’hi ha qui en diu els hoque-hoque) es fa forta sobre la base de la ultracorrecció, aquest fenomen gràcies al qual en castellà és possible cruspir-se un bacalado a Bilbado. Si aquests parlants triomfem i estenen la seva gran troballa, segur que aviat a les classes de literatura es parlarà del Tirant ho Blanc, de Rubió i Ors com ho Gaiter del Llobregat i els de l’Ebre diran que “ho riu és vida”.
Perquè això no pugui passar, un article d’Albert Pla Nualart, assessor lingüístic i cap d’edició de l’AVUI, suggereix d’amnistiar el “lo” i deixar-nos estar de fer mans i mànigues per evitar-lo, amb més o menys fortuna. Fa quatre dies, de fet, em va sorprendre un anunci a El Periódico, diari escrit íntegrament en castellà i traduït automàticament al català (i, per tant, mitjà procliu a donar carta de naturalesa a “barco”, “xavacà” i altres formes no normatives), en què s’utilitzava sense embuts un article “lo”. El cert (lo cert?) és que la grafia em va colpir, però si s’ha de fugir del foc del “lo” per caure a les brases del “ho”, potser que ens quedem com estàvem.
El que esperona la tribu dels huka-huka és, sens dubte, allò que Pla Nualart anomena “la pressió normativa”, fenomen que coneixem tots els que hem fet classes de català. La divergència entre parla i norma escrita que es palesa, per exemple, en el sistema de pronoms febles i en el paradigma verbal, fa que molts aprenents entrin en paranoia i comencin a pensar que el català és una llengua per a superdotats. L’excés de zel consegüent porta a fer l’huka-huka a la mínima oportunitat. Modestament, convido al lector que s’estalviï girs alambinats, que més val boig conegut que savi per conèixer (o, com dirien els huka-huka, “més val ho dolent conegut que ho bo per conèixer”).
