El dia que em vaig casar, el text que el capellà va llegir va ser aquella peça mestra de la literatura amorosa, un fragment de sant Pau extret de la 1a Carta als cristians de Corint, del qual reprodueixo aquí una part: “Si jo tingués el do de parlar els llenguatges dels homes i dels àngels, però no estimés, valdria tant com les campanes que toquen o els platerets que dringuen. Si tingués el do de profecia i arribés a conèixer tots els secrets de Déu i tota la veritat, si tingués tanta fe que fos capaç de transportar les muntanyes, però no estimés, no seria res”. La crua realitat és que servidor amb els idiomes fa el que pot i va justet del do de profecia. L’any passat vaig vaticinar que a Can Barça tot aniria de mal borràs des que vaig sentir en Deco dir que no entenia per què hi havia crítiques cap a l’equip. El pal de paller de l’argumentació era que les crítiques no tenien fonament, ja que els futbolistes eren professionals. (La realitat del seu professionalisme la vam saber mesos després per boca d’Edmilson, quan l’afer Ovella Negra, si no l’havíem intuïda als sacsons de Ronaldinho.) Però només estic al 50% en això del do de profecia: després de les últimes eleccions al Parlament, pensava que la sociovergència estava cantada i em vaig equivocar de mig a mig. Vagi això per endavant, per prevenir el lector de la meva poca fiabilitat. Al cap i a la fi, Pujols ens va ensenyar que les profecies cal fer-les amb un segle o dos d’antelació, pel cap baix.
[@more@]
Comencem per algunes obvietats i, sense solució de continuïtat, les modestes previsions d’un servidor. L’escenari postelectoral que es perfila és el d’una majoria no suficient de socialistes o populars, que buscaran més el pacte de legislatura que no pas governar en solitari. En el cas que els socialistes guanyin les eleccions, com tot apunta que passarà mentre ETA no entri en campanya, sembla que es decantaran pel pacte amb CIU més que no pas amb Esquerra. Per què? Primer de tot, perquè al llarg d’aquesta legislatura ja ho han fet en nombrosos aspectes econòmics. També perquè Duran representa la opció no sobiranista de la federació catalana, el “català simpàtic”, que en diuen. Però, sobretot, perquè pactar amb els republicans dóna peixet al PP. Losantos i la Brunete mediàtica esperen amb candeletes que Zapatero els doni munició per carregar contra Roviretxe (sic) i el secessionisme català, però si ZP guanya i pacta amb CIU, forçarà una crisi de dimensions bíbliques –exagero una mica, esclar– a les files populars, amb la inevitable defenestració de Mariano Rajoy i la possible substitució per Rato. Així doncs, pactar amb els nacionalistes catalans en detriment dels republicans és el mal menor per als socialistes espanyols.
CIU, per la seva part, pactarà amb qui sigui. Alguns diran que per simple ànsia de poder. Jo crec més aviat en la tesi pujolsiana, que després desenvoluparé. A més, un partit català sense germà gran al Congrés dels Diputats està pensat per fer al Congrés política de peix al cove i no de la lluna en un cove. Per si fos poc, l’oposició al Parlament català ja és prou penitència per als convergents, de manera que al Congrés volen abastar un oasi en la seva particular travessa del desert. CIU, això sí, no hauria de pactar a qualsevol preu i hauria de fer respectar Catalunya, com proclama, i a si mateixa: publicació de balances fiscals, ocupació de diversos ministeris, respecte a la llista més votada (com es fa al Congrés espanyol, per exemple), etc. En fi, el que han deixat clar a la campanya.
La situació després de les eleccions a casa nostra és la perfilada pel filòsof de la Torre de les Hores a La solució Cambó: una ERC al Govern, per catalanitzar Catalunya, i una CIU a Madrid per manar (tal com en temps de Pujols eren Acció Catalana i la Lliga, respectivament). Les analogies entre una i altra circumstància, amb els matisos que implica un esvoranc temporal de dècades, estan molt ben descrites en el pròleg d’Enric Vila a l’obra pujolsiana.
L’encerti o no l’aprenent de bruixot que signa aquestes línies, l’important és que es pugui fer servir la mateixa resposta que Cambó donava a la pregunta sobre si preferia la república o la monarquia, actualitzada en un: “PP? PSOE? Catalunya!”.
