“La medicina mata, la cirurgia fa miracles”, va escriure el recordat Francesc Candel. La frase m’ha vingut al cap després que aquests dies hagin hospitalitzat la meva filla perquè una bronquitis va acabar en pneumònia i la medicació contra la malaltia pulmonar li va provocar una gastroenteritis aguda. Quines coses que té l’Augmentine! El cas és que la petitona va acabar ingressada quan la deshidratació estava tan avançada que la criatura bevia aigua desficiosa com un pardalet i estava ja molt pansida i decaiguda. Un patiment.
Tornar a un hospital m’ha permès constatar fins a quin punt aquests establiments s’estan reconvertint en centres comercials. D’una banda, per començar, hi ha la privatització dels serveis d’aparcament, que va començar fa anys. De l’altra, els preus abusius dels restaurants o distribuïdors automàtics (vending), que per a qui va fluix d’armilla resulten una sotragada econòmica que cal sumar a l’anímica. (Convé no fer mai la conversió a pessetes si no es vol que la depressió sigui superior: no és una animalada arribar a pagar 600 pessetes per un bocinet de pastís de xocolata?) Per suposat que pots comprar alguna cosa d’un supermercat que quedi més o menys a prop o portar menjar de casa, però la paperera de l’habitació acaba semblant un abocador i no fa fi. Per acabar-ho d’adobar, hi ha els extres sense els quals et pots estar però que estenen cap a tu el parany aquell llaminer del “per una miqueta més…”. Em refereixo, per exemple, a l’accés a la televisió. En canvi, un dels extres que perd pistonada, per culpa de les càmeres digitals, mòbils i resta d’aparells de tota mena és allò de les fotografies als nadons. Avui dia el dossier de presentació (book) d’un plançó de sis mesos amb pares equipats tecnològicament –és a dir, tots– fa un gruix semblant al de qualsevol aspirant al món del modelatge.
Tal vegada cal considerar des de la pèrdua de dramatisme de les hospitalitzacions –encara que la medicina mata, com he dit unes línies més amunt– l’oferta de serveis de perruqueria de dilluns a dissabte. Per exemple, un anunci ofereix “rentar i pentinar, tallar, tenyir, metxes, permanent, manicura, pedicura, depilació, tallar home, afaitar”. I tot això sense moure’s de l’habitació! Són serveis que per a familiars de malalts que han d’estar molt temps hospitalitzats poden ser ben útils. En fi, que sobta el contrast entre els drames que s’esdevenen a dins i qui en surt amb la permanent feta d’un hospital d’aquest que per fora semblen més aviat un centre de wellness amb spa, personal trainer i tot això que et fa més guapo si es diu en anglès. El cas extrem és la clínica Teknon, on segur que no hi pot morir ningú perquè quedaria molt malament.
De totes maneres, l’ombra del decés ni de bon tros ha planat en aquesta setmana en què l’Aina ha perdut pràcticament un quilo. Fent broma hi ha qui diu que s’ha pres massa seriosament l’operació biquini, i això que partia d’unes mesures que li feien difícil desfilar a Cibeles, amb uns sacsons impropis d’una maniquí. Encabat, l’ingrés ha quedat només en un ensurt. Tal vegada quan torni això del correm-hi tots i calgui buscar de nou un metge, els centres hospitalaris hagin acabat de lliscar cap als comercials. Confio que de camí a urgències encara no obliguin primer de tot a agafar un carretó i, amb les presses del moment, calgui regirar a la butxaca per cercar una moneda d’euro que no s’acaba de trobar mai.
