La meva afició podríem dir-ne fanàtica al mercat dels dissabtes data del moment en què vaig venir a viure a Martorell. Abans, a Bellvitge, no em cridava prou l’atenció. Potser perquè, entre d’altres coses, em venia a la memòria el dia que a la veïna l’hi van robar el moneder i va tornar a casa desencaixada. (Prou sé que aquests incidents també succeeixen aquí.)
Ja vaig posar de relleu en un article monogràfic que a la nostra ciutat hi ha un must, una marededéu de Lorda, una parada on cal pelegrinar tant sí com no. Es tracta de Sayas Sport, al Pla. No en parlaré gaire: només faltaria que algú se m’avancés i s’emportés davant dels meus nassos alguna de les moltes gangues que s’hi ofereixen dissabte sí dissabte també. És el més semblant a una botiga d’estocs de qualitat que tenim a Martorell (a banda de Franquesa), i a més en un lloc molt cèntric. A vegades la vida et fa aquests regals.
A banda d’això, hi ha les parades de fruita, que a Buenos Aires, són al final de l’avinguda Fèlix Duran i Canyameres. A casa tenim la nostra parada favorita, on venen melons “pota negra”, pinyes exultants, tomàquets que són un esclat vermell. Com que ja ens coneixen, ens desaconsellen agafar la fruita que estigui així així. A la parada del costat hi ha un paio molt divertit a qui mai no n’hi comprem. Per la seva boca sempre brollen frases memorables:
– ¿Que este pepino está blando? Eso eres tú, que estás muy fuerte.
O, a una que li discuteix el preu:
– ¿Tan caro es, nena? Dan cosas malas por ahí…
I aquí arribem a la mare dels ous: m’encanta el mercat (jo en dic mercata) perquè se sent cada cosa d’un enginy i una gràcia, perquè s’hi veuen unes escenes… Per exemple: en una parada, pengen uns tirants del Barça, els del Betis i els de la selecció espanyola.
– ¿No están los del Madrid? –pregunta decebut un nen petit.
En una altra, tal vegada la mateixa, una dona es malfia del venedor:
– Mídamelo bien. Voy a irme a mi casa a por mi cinta.
Ja se sap que no ve d’un pam, però a la senyora sembla que li ve fins i tot d’un mil·límetre. Encara que el que més m’agrada són els esquers comercials, rudimentaris i alhora efectius:
– El que sabe se aprovecha y el que no se va al PRYCA.
És igual que el PRYCA no existeixi fa lustres: tots tenim en ment allò del precio y calidad. També m’agrada sentir la veu d’una clàssica dels dissabtes, una gitana s’esgargamella amb uns crescendos impressionants:
– ¡Vaya braguitas a un euro! ¡Un euro! ¡Un euro!
L’últim “euro” segur que ultrapassa la normativa municipal quant a decibels permesos, però tant me fa. A prop seu n’hi ha un altre entestat a fer rimes assonants:
– Vaya tela, vaya tela. No nos supera ni el padre de Domingo Ortega.
No és estrany que amb aquests atractius la fama del mercat martorellenc hagi ultrapassat la comarca: avui dues amigues de la meva dona han vingut des de Barcelona a triar i remenar. Segur que no tornaran a casa decebudes.
