Quan vaig veure entrar el Lázaro a casa meva amb un tornavís a la butxaca per arreglar-me una persiana gegantina, la del menjador, vaig pensar que Mestre Pons m’havia tornat a entabanar. Podia ser que aquell home d’aparença normal s’enfrontés només amb l’auxili d’un tornavís a una tasca colossal?
Dies abans, la persiana s’havia desprès amb un terrabastall i havia tallat la comunicació amb el balcó. Ajudat per la meva dona, vam poder-la aixecar a mitja alçada per accedir a l’exterior, on tenim l’estenedor i algunes sabates amb les quals acostumem a sortir al carrer –malgrat que els mitjons negres ja podrien fer el fet–. Calia, però, reptar com cucs per sota d’aquella parpella mig closa i l’esquena, vulguis que no, se’n ressentia.
Els que hem assimilat que som inútils de mena en tot el que es refereix a tasques manuals, hem après de delegar en homes d’acció la resolució de situacions com aquestes. Per tenir les mans a la butxaca, després has d’assumir que te l’hauràs de rascar. I així és com vaig trucar al Lázaro.
Jo em pensava que gent amb tanta traça corresponia només al món de la ficció i que McGiver no havia fet escola. Però, com el lector pot intuir, el Lázaro se’n va sortir sense problemes: amb un canvi de cinta en va tenir prou. A la caixa on s’enrotlla tot el bombo de la persiana, on a mi em semblava que m’hi jugava la mà si l’endinsava, unes mans expertes van ser capaces de tornar el corró a les guies amb una facilitat esbalaïdora.
Una nova sorpresa va venir a l’hora de pagar: crec que em va demanar 5 euros o una cosa així. Evidentment, n’hi vaig donar uns quants més, i qui d’això en digui economia submergida és que no sap on tenen domicili fiscal Jorge Lorenzo, Fernando Alonso, Rafael Nadal o Dani Pedrosa, per citar quatres esportistes qualssevol.
A casa, cada cop que hem tingut algun altre problema domèstic no ens ha calgut recórrer als serveis onerosos de tot quant Pepe Gotera i Otilio pul·lula per l’univers dels adobs casolans. Que l’armari de la cuina feia pudor d’humitat? Lázaro. Que la cisterna del vàter perdia aigua? Lázaro. Gràcies a ell m’he reconciliat amb la família política, que volia per a la seva filla un home útil, ja que amb els casaments i la prole havien arreplegat tot de gent útil: un cristaller, una perruquera, dos comptables, un constructor, un informàtic, un missatger, un tècnic de manteniment industrial… “I tu, noi, què saps fer?”. “Jo? Ha! Jo conec el Lázaro”.
