[Publicat a L’Informador de Martorell el 10 de gener de 2003]
El megahit estiuenc de Las Ketchup, el conegut Aserejé, ha tornat a posar d’actualitat el debat sobre el grau de coneixement que tenim a casa nostra de llengües estrangeres. Sense cap afany de ser exhaustiu, sinó més aviat d’exemplificar com és de penós, començo aquest petit article.
Al meu entendre, el drama es remunta, com a mínim, als inicis de la llarga nit franquista. És de tots conegut que el Caudillo va dirigir els majors esforços de la seva croada a l’extinció dels rojos, dels jueus, dels maçons i dels separatistes. A aquests últims i, de retruc, a la resta de parlants de llengües que no fossin el castellà, se’ls va perseguir aferrissadament. Una de les mesures que es va prendre amb vistes a uniformar lingüísticament el territori espanyol va ser la d’imposar el doblatge de les pel·lícules. Ai las! Encara en patim els efectes col·laterals, d’aquesta decisió. A Dinamarca, posem per cas, on no es doblen mai ni tant sols els dibuixos dirigits a la canalla, els marrecs van pel carrer tot dient les bestieses que hi senten. A vegades no saben ni què diuen, però van agafant oïda. Una mesura que es podria prendre a casa nostra, amb la noble fi de recuperar el temps perdut i promoure l’ús de llengües emergents, com ara el japonès, fóra la de no doblar el Shin Chan. No en sóc un expert però, a primera vista, crec que les paraules “culet, culet” i “pebrot” són vitals per tal de fer–s’hi entendre.
Qualsevol passa que fem per a promoure el coneixement del més gran nombre d’idiomes serà una gran conquista. I és que els disbarats provocats per la manca de costum en el maneig de més d’una llengua són innombrables. Encara cueja el record de l’anunci de l’ONCE, enganxat a molts trens, que lloava l’actitud volenterosa de molts dels integrants de l’organització. La seva capacitat de treball. La seva entrega, dedicació i sacrifici. En una paraula: l’esfuerç (sic). Si volem ser una mica indulgents, haurem de pensar que els pòsters es van imprimir a Burgos. Això per no parlar de les adaptacions a les llengües vernacles que fem de les cançons angleses. Aquí tothom té un passat fosc. Només a tall d’exemple: qui és el guapo que entenia allò de YMCA? Jo, francament, un cop he adaptat un tema al meu particular víking, ja puc tenir després les lletres davant, que no hi ha manera: és guaiensiéi i punt.
Potser algú pensa que no cal entestar–se a aprendre altres llengües quan ni tant sols entenem bé la nostra. A un dels seus primers curts, Fernando Colomo feia burla del règim franquista quan dos amics es troben i comencen a cantar–ne un himne emblemàtic. On un fa el marcial “impasible el ademán” l’altre fa una confessió d’impotència: “imposible el alemán”. Pobre balanç pedagògic, el feixista. La meva experiència primerenca fou amb els dibuixos d’en Marco, el nen que viatjà dels Apenins als Andes buscant la seva mare. La cançó feia: “Mi mono Amelio y yo…” I jo entenia: “Mi mono, Amelio y yo…” A mi, francament, no em sortien els comptes. Pensava que la cançó guardava un misteri impenetrable com el de la trinitat. Per no parlar d’un dels meus primers contactes amb el català al territori xarnego de Bellvitge. Per dir–ho breument, em pensava que el “Petiquanballa” era el cognom del “Joan” i que la tonada feia: “El Joan Petiquanballa, balla, balla, balla…”
En definitiva, com deia el professor Lluís Izquierdo, més val que ens confonguem perquè sabem més d’una llengua que no pas no confondre’s mai perquè som monolingües recalcitrants. A la torre de Babel, tots hi col·laborem posant–hi els totxos de la nostra totxesa.
