[Publicat a L’Informador de Martorell el 17 d’octubre de 2003]
A la pel·lícula Amadeus, de Milos Forman, hom especula amb una hipòtesi sobre la mort de Mozart que avui gairebé ha quedat descartada. Es tractaria que fou Antonio Salieri, mestre de capella de la cort i director dels teatres de Viena qui, mogut per l’enveja del músic genial, feu tots els possibles per enfonsar-lo i acabà enverinant-lo. Salieri, esforçat creador de partitures, veia una burla divina en el fet que l’anàrquic Mozart tingués una capacitat de creació infinitament més gran a la seva, de manera que es revela contra el Creador i la seva criatura estimada. Aquest marc de referència és imprescindible per calibrar la importància que a la pel·lícula té el badall de l’emperador d’Àustria a l’estrena d’una obra mozartiana. Perquè el badall no només representa el triomf de la mediocre música academicista italiana i la derrota de l’originalitat de Mozart. Representa també una ferida a la carn del propi fill de Déu, la victòria de Salieri sobre el Déu que l’havia traït fent Mozart dipositari d’una capacitat creativa sobrehumana.
Doncs bé. Tot i que hom té el Liceu per una plaça forta wagneriana, hauríem de puntualitzar que avui dia potser encara continua sent-ho, ma non troppo. L’any passat, la coincidència horària del Festival d’Eurovisió deixà el pati de butaques amb unes quantes desercions a la representació de Tristany i Isolda. I si bé aquestes absències no s’han repetit amb L’Or del Rin, primera part de la tetralogia de L’Anell del Nibelung, a la segona part, La valquíria, es produïen baixes a cadascun dels actes, de manera que al tercer n’hi havia més de seixanta només a la platea.
Hi pot tenir alguna cosa a veure la desmesura de les obres de l’alemany (parlem d’un criteri merament quantitatiu)? Molts lectors de Francesc Pujols, que tenia el propòsit explícit d’imitar en l’escriptura l’estil wagnerià, diuen sense embussos que l’estil del filòsof és insofrible. D’altres, afirmen despreocupadament i directa que no sabia escriure. I bé: apliquem aquests mateixos criteris a Wagner? Ens atrevim a dir això mateix de Wagner? Certa part del públic, sí.
Potser és veritat que el vestuari no ajuda a alguns a fer creïble l’acció dramàtica. Em refereixo a l’aspecte de hell angels (àngels de l’infern) de Wotan i família. O l’aspecte híbrid de màquina i porter d’hoquei dels gegants. O les bombolles Freixenet de què van disfressades les valquíries. Potser això és tan cert com que els moviment escènics sovint són massa repetitius i tendeixen a fer que un personatge caigui a terra o s’arrossegui, cosa que, si més no, estalvia el Don Limpio per després de la funció.
A la revista Serra d’Or de juny, un article de Xavier Chavarria amb el títol “La música que ens agrada” constata que tant a casa nostra com a Anglaterra un autor com Wagner no està entre les preferències populars ni entre les dels crítics musicals. Ignorància? Paga encara l’alemany el peatge d’haver agradat a Hitler? No ho sabem. Avui no hi ha emperadors que determinin amb els seus badalls la vàlua de la música. Però sí que hi ha veïns de butaca que ronquen sorollosament mentre esperen el definitiu ocàs dels déus.
