[Publicat a L’Informador de Martorell el 31 d’octubre de 2003]
Diumenge dia 26 es va representar al Foment l’obra No et vesteixis per sopar, de Marc Camoletti, a càrrec de l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer, de Viladecans. La magra assistència d’unes trena persones –familiars dels intèrprets inclosos– sembla confirmar la mala salut de ferro del teatre amateur i l’estranya predilecció del públic en tardes tardorenques i plujoses per “Carrusel Deportivo” o programes anàlegs.
L’espectacle va ser més que digne. A més, l’espera de deu minuts abans que comencés va estar amenitzada per una tria del repertori infantil d’allò més escaient. Els temes de dibuixos amb protagonistes animals (“La pantera rosa”, “Willie Fogg”, “Calimero” i “Los Mosqueperros”) rivalitzaven amb d’altres en què els humans en són protagonistes: “L’inspector Gadget”, “Pippi Calzaslargas”, “Los Picapiedra”, “Érase una vez el hombre” i àdhuc el “Shin Chan”. El fil musical, forçosament interromput per l’obra, es reprengué al descans.
La representació fou d’allò més entretinguda. Alguns precedents del gènere potser els trobaríem en allò que a l’òpera en deien dramma giocoso i al cinema de Hollywood una screwball comedy. En català d’això en diem una comèdia d’embolics. Si agafes un matrimoni d’adúlters i els poses a la mateixa habitació amb els seus amants, i a sobre hi afegeixes una cuinera i el seu marit, la diversió està assegurada. Uns comediants més que acceptables, possiblement forjats en l’escola de Lina Morgan, Jordi Sánchez i Joel Joan (Plats bruts) i Fedra Lorente (“La Bombi”), van fer possible el miracle interpretatiu.
Per si algú fa temps que no trepitja un teatre o no l’ha trepitjat mai, cal fer esment de certes tendències actuals que poden sorprendre’l. Una, és la moda que els actors surtin al pati de butaques. Si això succeís, encongeixi les cames no fos cas que hi ensopegués algun actor i caigués directament a la seva falda. Una altra cosa que passa sovint és que et llencen coses des de l’escenari. A la meva acompanyant li van llançar una salsitxa que prèviament havia servit de fal·lus a una representació de Macbeth (direcció de Calixto Bieito), ni més ni menys que al teatre Romea. Una altra cosa que pot passar és que els actors interpel·lin el públic. En aquests casos, reconec que resulta força complicat saber quan hem de respondre i quan no.
Els assistents es mostraren agraïts i reien amb ganes. Feien comentaris en veu alta, perquè estàvem literalment en família. Potser no reien els jocs de paraules massa subtils, del tipus “El [color] negre és esterilitzador”, però crec que ningú desitjava en aquell moment estar en un altre lloc. Es pot demanar més d’una obra d’entreteniment?
El cicle del qual forma part No et vesteixis per sopar (“El Baix Gira. Teatre, música i dansa amateur 2003”) encara no ha acabat i encara són a temps de veure l’obra El fantasma del castillo, el proper dia 23 de novembre, també al Foment. Una setmana abans, els dies 8 i 9, el grup martorellenc TIM Teatre portarà a terme al Centre Cultural sengles lectures dramatitzades de Santiago Rusiñol (Gente bien) i de Txejov (Un prometatge). Tots els espectacles comencen a les 19 hores. Vostè tria: una tarda estimulant al teatre o una altra tarda de futbol.
