[Publicat a L’Informador de Martorell el 19 de març de 2004]
Totes les manifestacions es fan amb la fi que serveixin, com va escriure Gil de Biedma, per a “algo definitivo y general”. Sense aquesta percepció fictícia, les mobilitzacions massives no es podrien produir. Com aquesta congregació del 12-M que a tot Espanya volia mostrar el repudi general al terrorisme. El que segueix és la meva pel·lícula dels fets.
La meva acompanyant i jo ens aturem a l’estació de metro de Fontana i baixem per Gran de Gràcia. Encara no són les 19 hores, però una riuada de gent inunda els carrers. Un home s’ajup rialler i agafa un caramel dels que quedaven a terra, miraculosament sencer des del dia de Sant Medir. Per un carrer lateral uns joves criden: “Visca el Barça!”. Alguns joves beneits són dels pocs que es poden prendre aquestes coses amb una mica de distància. També els nens. Les manifestacions i els nens són difícilment compatibles, perquè les criatures s’avorreixen. Unes quantes ocupen el jardinet de la Plaça de Joan Carles I, a la cruïlla de Diagonal amb Passeig de Gràcia. Una escultura amb dues dones representa la “Nova Oda a Barcelona” de Joan Maragall i la mainada, entre corredisses, fa la volta al grup escultòric i mira els culs. El pare els reprèn.
Uns metres més avall, la densitat de gent fa impossible de seguir baixant. Algú prop nostre diu: “No se ve nada”. Amb raó: hi havia molta, moltíssima gent. Un nen que porten a coll llueix a la jaqueta l’escut de la Saint Paul’s School. Una senyora gasta barret, arracades de perla i guants de pell. Sens dubte, aquesta és una manifestació que barreja classes socials i sensibilitats polítiques ben diferents.
La megafonia demana silenci per les víctimes, però la gent no sap què fer callada i comença a picar de mans amb una pauta rítmica que podria ser la de la trisíl·laba “E-TA-NO!”. Els aplaudiments són com onades que pugen pel Passeig de Gràcia i que es perden pels braços en creu de la Diagonal. Com una onada. Però ningú no coreja cap consigna en contra d’uns criminals en concret. A vegades se senten xiulets o la gent mostra els palmells d’unes mans que no estan tacades de sang. I més aplaudiments. La megafonia torna a demanar un silenci respectuós i la gent pica de mans. Sento darrere meu les palmes amortides pels guants de la dona que gasta barret i arracades de perla. Algú que hi ha davant nostre ironitza: “Yo creo que no entienden el catalán”. Perquè cada cop que es fa el silenci, tots quedem corpresos, empetitits. Un mòbil que sonés amb la música de ”El Golpe” es faria intolerable. I sona un mòbil amb aquesta melodia.
Trenta metres més avall, a les 19.55, es dóna per acabada la manifestació. Un xic abans, Jordi Savall ha interpretat “El cant dels ocells”. La megafonia repeteix el seu nom quatre vegades: excessiu protagonisme.
Unes hores més tard, s’escolen per la porta del bar d’un amic, a Gràcia, els càntics d’uns cap-rapats. Fan visques a Al-Qaeda i semblen molt contents. Veiem les seves botes militars i les seves bombers desfilar davant la porta com un malson. El somni de la raó produeix monstres i n’acabem de veure uns quants. Encara més tard, hi ha una pancarta en un contenidor: “¿Por qué no podemos vivir en paz?”. El mateix que tothom ens havíem preguntat una i altra vegada des de dijous al matí.
