[Publicat a L’Informador de Martorell el 7 de maig de 2004]
Una notícia torbadora es podia llegir a les pàgines de la premsa del dia 3 de març: “Una dona d’Àvila va rebre a casa seva una llauna de paté en lloc del telèfon mòbil que havia comprat per Internet”. La notícia rivalitzava en aparent absurditat amb una altra, procedent del Regne Unit, en què s’afirmava que la casa Coca-Cola estava comercialitzant aigua de l’aixeta embotellada. “Sí, és cert”, de seguida afirmaren els responsables de “la sensació de viure” (altrament coneguda com “la chispa de la vida”). “Però l’aigua ha estat sotmesa al mateix tractament a què la NASA sotmet la que veuen els astronautes”. En poques paraules: compres un mòbil i t’arriba a casa una llauna de paté i compres aigua de la font i resulta que l’han obtinguda de l’aixeta.
Tot això ve a tomb perquè els dies previs al 14-M semblava que algú havia pensat que a Catalunya no havíem sentit mai a parlar de les pràctiques de la Coca-Cola. La gent demanava informació i rebia “Cine de barrio”. S’especulava amb la hipòtesi del terrorisme islàmic i TVE contraatacava amb una pel·lícula sobre Fernando Buesa, víctima de la miserable ETA. Qui volia declaracions fiables del Presidente del Gobierno, ni que fos en funcions, es trobava a la pantalla de les televisions amb un candidat a la presidència d’Espanya. Dit d’una altra manera: la llauna de paté en comptes del mòbil.
Amb tot, el 14-M les urnes van deixar les coses clares. Els defensors dels ara defenestrats s’han apressat a dir que al Govern sortint li ha faltat una millor política de mitjans de comunicació, és a dir, mà esquerra amb aquells que havien de difondre els seus assoliments en vuit anys de poder. Obliden que potser hi havia qui estava cansat que li venguessin “hilillos de plastilina” per llefiscós chapapote, una invasió il·legal a l’Iraq com si fos una croada per les llibertats, l’encariment de l’habitatge com a índex d’un elevat poder adquisitiu, la demonització dels nacionalistes encoberta de defensa de la unitat de l’Estat, les inauguracions fantasmes a canvi dels trens d’alta velocitat que no arriben encara…
L’última legislatura popular va ser la legislatura de l’aigua d’aixeta (potser procedent de les obres del PHN) embotellada. Fins que la gent se’n va afartar i es va mobilitzar. I arribà el torn del prometedor ZP. Havien guanyat els periodistes que van desafiar l’urdacisme imperant. Havia guanyat la informació a través d’Internet. Havien guanyat uns mòbils que encara treien fum. Potser els populars no recordaven que no a tothom els els havien canviat per llaunes de paté.
