[Publicat a L’Informador de Martorell el 22 d’octubre de 2004]
Els amants de la poesia entenedora estan d’enhorabona: Joan Margarit i Consarnau (1938) acaba de publicar un nou llibre, intitulat El primer frío. Poesía 1975-1995. Versió bilingüe d’Els primers freds (Proa), no és el primer volum de l’autor que agermana català i castellà.
En ocasió de la novetat editorial, el poeta ha endegat una sèrie de lectures una de les quals va tenir lloc el proppassat dijous dia 7 a la Biblioteca de Can Sisteré, a Santa Coloma de Gramenet. A Margarit l’uneixen uns estrets lligams sentimentals amb aquesta ciutat, atès que els seus avis hi van emigrar des del poble lleidatà de Sanaüja, i ell de nen hi va estiuejar els anys 1947 i 1948.
El poeta va fer un recorregut per la seva trajectòria i va acabar amb la lectura d’un inèdit extret de la butxaca, on es va ficar el públic amb la seva manera característica de llegir, emfàtica i teatral, a voltes efectista. Val a dir que Margarit va ser una descoberta per a molts que el sentiren per primer cop al recital de poesia cívica “Sants paraules” l’any 2003, davant d’un auditori que majoritàriament havia assistit per veure-hi Joaquín Sabina. En aquella vetllada memorable, amb el país molt exaltat per la implicació espanyola a la guerra de l’Iraq, Margarit va resistir l’empenta del cantant i va provocar moments d’intensa emoció.
Després de la lectura, va tenir especial interès el posterior diàleg amb el públic. A la inevitable pregunta de si creia en la inspiració, Margarit va respondre amb un exemple ben gràfic: una cosa és el foc i una altra allò que es cuina, és a dir, una cosa el caos de la inspiració i una altra l’ordre de la creació. Aquesta última és la que permet jutjar un escriptor. Quant a si el bilingüisme representava un obstacle a l’hora d’escriure poesia, el poeta va respondre que sí. A tall d’exemple de diglòssia, va esmentar l’exemple del txec Rilke, que parlava txec i escrivia en alemany. El cas de Margarit és el de qui es veié a Tenerife a quinze anys amb una deficient formació acadèmica en català i trigà a adoptar-lo com a llengua usual dels seus poemes. “La llengua familiar era el català. Però la cultura és una catedral que enlluerna i la cultura llavors es feia en castellà. Jo vaig trigar a adonar-me que per escriure poesia s’havia de baixar a la cripta, com dic a L’Estació de França. Vaig començar a alternar el català i el castellà a partir dels setanta i no estic disposat a renunciar a cap de les dues, m’ho digui qui m’ho digui”, va afirmar taxatiu.
Margarit, arquitecte de professió, també va elogiar el paper dels ordinadors, que permeten objectivar els poemes, quan es passen en net, i va parlar de la importància de l’autocrítica (ell mateix ha sacrificat moltes peces primerenques en castellà en aquest primer lliurament de la seva opera omnia que és El primer frío). Per últim, ressaltà la poca importància que tenen originalitat i veritat en un poema, atès que un escriptor és només una baula en la cadena de la tradició i la veritat cal subordinar-la a la versemblança.
