La vigília de les eleccions municipals (24.5.03) el València-Madrid estava contraprogramat amb Eurovisió. (Hi ha qui diu “Eurovisión”, amb ena final per fer-nos-el aliè, espanyol; caldria veure que hagués passat si la Beth hi hagués guanyat. Dies abans el president Pujol havia visitat Súria i un cor de nenes li havia cantat el “Dime” com qui balla un aurresku). Les xifres van posar de manifest la davallada en la quota de pantalla respecte de l’any anterior, quan Rosa d’Espanya i Part de l’Estranger va conquerir un meritori setè lloc. Tot i així, a casa meva vam ser dels que optaren per veure la gala de la cançó lleugera reviscuda, amb constants concessions al zàpping, això sí.
En general, el plagi d’ABBA funciona a tot drap, especialment entre els països nòrdics. Cançons simpàtiques cantades en anglès per víkings rossos i rosses ben vitaminats i vitaminades que fan entendre les pel·lícules d’Alfredo Landa. Les excepcions musicals, però, van ser abundoses. Per exemple, la balada polonesa, un duo del qual sobreeixia la figura d’un tipus sortit de Matrix, tot de cuir i foradat pels piercings. (La concessió al festival consistia en uns pegats de purpurina sobre la jaqueta de cuir). Una altra excepció va ser el cèlebre tema austríac, un aiguabarreig de rap a mig camí entre els teletubbies i el heavy metal. Sense oblidar la cançó turca, discoteca ètnica acompanyada d’una coreografia de dansa dels set vels apta per a tots els públics.
La gran sorpresa va ser “le Guaiominí”, que va obtenir “zigo puà” en el global. Això ha fet que la cançó s’hagi popularitzat com objecte kitsch i circuli pel ciberespai en format mp3 com no circulen d’altres molt millor situades. “Cry baby” comptava amb la basa d’una cantant d’aquestes que no saben cantar però tallen l’alè. Diuen els experts que el càstig eurovisiu va ser degut al suport de Blair a Bush a la Gulf War II. Resultat: Guerra del Golf: 2 – Le Guaiominí: 0.
L’endemà, les eleccions van ser contraprogramades en la vida real pels partits del Barça i l’Espanyol. El Barça, aquest equip immers en la seva persecució tantàlica de la UEFA. L’Espanyol, aquest equip que només funciona amb Clementes i Camachos. Beth, aquesta cantant que potser s’operarà de les cordes vocals (quins galls, pobra, la nit anterior!). Corre el cava trist de la derrota a la seu d’alguns partits polítics. Esclaten els petards que prefiguren Sant Joan a les dels guanyadors. Hi haurà pactes. Qui diu que aquest cap de setmana hi havia futbol?
