Les paraules de l’escriptora Flavia Company en una entrevista recent al diari AVUI em van fer pensar immediatament en Rubianes: es pot ensenyar a escriure, però no es pot ensenyar a ser escriptor, perquè això s’aprèn llegint i escrivint. Crec que la idea es pot traslladar al món del teatre i entendre qui era Rubianes: un home conscient del privilegi de poder fer-se actor sobre l’escena, molt més enllà de la tècnica, molt més enllà del que es pot aprendre a l’Institut del Teatre o a qualsevol altra escola. El destí i la tenacitat el van convertir en un actor estel, meteòric, que no pot deixar imitadors. (Ometré aquí pietosament el nom de l’actor que més descaradament ha intentat debades plagiar-lo.)
Amb motiu del seu traspàs i la reemissió d’espectacles antics i més recents per televisió, la capacitat proteica de l’actor ha quedat ben palesa: si les primeres obres eren gags o monòlegs assajats, executats amb més o menys gràcia, Rubianes solamente va ser l’apoteosi de la improvisació, encara que sobre una partitura. Ara bé, que l’escenificació rutinària no importava gens en comparació amb l’espurneig de cada sortida del camí, cada actualització del text sobre la marxa, giragonsa amb què meravellava a tots els que l’hem anat a veure. Aquesta capacitat de reinventar el text va ser el secret de la durada fora mida de Rubianes solamente, nou anys al Capitol i gires per tot Catalunya. Perquè més que pel text o pel reretext, el públic trobava la gràcia en el pretext per a les seves tirallongues, els seus blasmes, les seves irreverències i fins i tot l’insult que a un altre no l’hi hauria permès.
Cal dir que més enllà de la tècnica, que es pot aprendre, i déu n’hi do com és de necessària, hi ha el do, que es té o que no és té. Qui no el té serà sempre un minusvàlid artístic, que haurà d’intentar dissimular la seva manca de gràcia amb la hipertròfia de l’ofici. Doncs bé: el do de Rubianes era el d’encomanar el riure. Era pràcticament impossible no deixar-se emportar per les rialles del pati de butaques en pes. Personalment, només he viscut esclats semblants amb el Non solum de Sergi López (en un Foment de Martorell inexplicablement desert) i, que em perdoni el lector la irreverència, en el cinema amb Algo pasa con Mary.
El llegat de Rubianes és sobretot un exemple de consagració a l’activitat artística, en resposta a allò que en el món religiós se’n diu crida i fora d’ell, vocació. Subordinant-hi qualsevol altre component vital, ja fos la vida en parella o la salut. Manllevaré un fragment lluminós de l’última novel·la de Siri Hustvedt, Elegia per un americà, un xic modificat, que crec que a Rubianes li hauria agradat: “Sé que m’ho dius amb la millor de les intencions, però jo tinc una tendència autodestructiva, t’ho dic per si encara no te n’havies adonat, cosa que dubto, perquè deus saber que la gent com jo no està interessada a salvar-se. El que fem és arrossegar-nos fins a la meta final, cada cop més esguerrats i més enfollits.” Si hagués conegut Rubianes, tal vegada Hustvedt podria haver titulat el seu últim llibre Elegia per un galaicocatalà.
