A la primera cita que vam tenir, a mitja tarda a la terrassa del Der Eben, Sadurní Pons i Vidal (SPV) ja em va posar a prova. Jo aleshores anava pel món de jove destraler i em vaig demanar una cervesa; ell, una infusió de poliol. El periodista i pintor em va adreçar un monòleg amb aparença de diàleg (un monodiàleg típicament unamunià) d’una hora o així, al final del qual em va confirmar que servidor havia aguantat el xàfec prou bé. “Hi ha qui no ho aguanta, perquè sempre vol parlar i va amb el jo, jo, jo.” En terminologia ponsiana, els apòstols del jo, jo, jo són els savis. I encara que pugui semblar que Mestre Pons pateix una certa mania persecutòria per part d’aquest col·lectiu, es pot dir, amb Mark Twain, allò “que jo sigui un paranoic no vol dir que no em persegueixin”.
Ja he parlat en un altre article de tot el que dec a en Sadurní, però entre les moltes omissions hi ha que m’hagi ubicat a Martorell en molts sentits, començant pel geogràfic. Amb ell com a guia he efectuat diverses visites a les rodalies martorellenques, una de les quals, al parc de vies de la SEAT, va accentuar una galipàndria que no em treia de sobre. “Hi ha capitals de província espanyoles que no el tenen”, va puntualitzar a la vista dels camins de rails que s’ajuntaven a l’infinit mentre a mi se’m glaçaven les estalactites als narius. Desenes d’apunts sobre la trinxera que abans reocorria el Pla o com era el torrent de Llops gràcies a ell les he fixades a la memòria, a manca d’una memòria personal a què no puc apel·lar. I és que, per mi, SPV ha estat una mena de memòria USB.
Un altre deute té a veure amb la manera com ha acomplert amb una funció a què estava abocat pel destí, ja que Pons ha servit de pont per accedir a persones que en un moment o altre m’han ajudat o estimulat en aquesta cursa sense fi (i a voltes descoratjadora) que és l’escriptura. Dubto que sense la intervenció del periodista hagués arribat a conèixer Josep Carol, Iván Sánchez Moreno, Josep Benages, Leonardo Urrutia, Joan Isart i molts d’altres.
Com que aquest article no és una hagiografia, vull posar de relleu que amb Sadurní no sempre tot són flors i violes, que la conversa en ocasions és aspra i que amb ell sovint aflora allò del sentiment tragicòmic de la vida. Com aquella vegada que vam anar a la Llotja de Barcelona perquè l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya, presidida pel martorellenc Josep Llupià, hi celebrava un acte. “Hi has d’anar de pingüí”, va ser l’admonició ponsiana. Jo em vaig disfressat de comunió i SPV, en canvi, es va presentar a la cita amb texans, camisa de quadres i armilla de caçador amazònic. Amb corbata, això sí. El ridícul que vaig fer pel barri del Born a l’hora de sopar, jo, que porto trajo i corbata amb la gràcia de qui vesteix amb xàndal, és indescriptible.
Una altra faceta de la personalitat de SPV que em sembla remarcable és la seva capacitat d’actuar com a revelador. Un pintor capaç de fer un gir de 360 graus al soterrani de la Fundació Miró i dir-te el nom dels autors dels quadres penjats –sense llegir-ne els retolets, esclar– deu saber alguna cosa de pintura. Doncs bé: Sadurní serveix de revelador del Martorell de la mala llet còsmica, capaç d’obrar a la manera del “menysprea allò que ignora” que va escriure Antonio Machado. Perquè només pot ser ignorància (o pitjor, i és maldat) el que va impulsar els veïns del despatx d’arquitectes Folch i Isart que Sadurní hagués d’esborrar del pati de veïns un mural que estava pintant amb el seu estil característic. Una obra de gran format que va esdevenir efímera perquè hi ha qui troba la seva realització personal a través del menyspreu i la prohibició. El Martorell del xou d’impacte i pandereta, el que es permet opinar d’estètica només perquè ha sentit campanes que les parabòliques estan prohibides a les façanes, es va revelar de la forma més bèstia fent que Sadurní hagués d’esborrar el seu mural. Allò va ser, no en tinc cap dubte, un cop moral dur per a SPV.
El cas és que trampejant amb L’Informador (La Codorniz, com el Sadurní en diu sorneguer) la cosa va tirar endavant fins al moment del retir. Calia que hi hagués un traspàs de poders i ell va pensar en mi. Com no podia ser d’altra manera, la proposta que em fes càrrec de la redacció de la revista també va ser atípica, ja que es va produir al pont de l’Anoia, en direcció al barri del Pontarró en què m’he radicat. El pontífex Pons em va dir allò del “Tu es Petrus” i jo al principi no me’n sabia avenir, perquè tinc el llatí rovellat. Podrien les meves espatlles plenes de contractures suportar el pes de trenta anys d’història martorellenca? Podria un nouvingut agafar el timó de la nau informativa local? Aquell vespre no hi va haver fumata bianca perquè cap dels dos no som fumadors, però la decisió ja estava presa. I així és com sense gaires cerimònies vaig decidir de prendre el seu relleu i embrancar-me / embarcar-me en una singladura ben particular que espero que s’allargui. Qui sap si també haurà de durar fins a la meva jubilació.
