Un centenar d’alumnes universitaris i d’alumnes universitàries baixa la Diagonal pel mig de la calçada en direcció a la plaça de Francesc Macià. Com més a prop de la pancarta, més grenyes s’hi veuen. Com més a prop de la pancarta, més megàfons. Entre el grup hi corre un gos flauta mentre un parell d’éssers humans fan malabars amb mandarines. A la part mitjana del pilot, però, s’apaivaga el fervor revolucionari i molts auriculars connectats a MP3 pengen de les orelles. El retruny de veus tampoc no és tan ensordidor com a primera línia i no es coregen totes les consignes amb ardor. De fet, n’hi ha que ni tan sols les entenen.
―Escolta, ha dit que “la anarquía es una porquería”?
El company de classe que l’havia convençuda que ja n’hi havia prou d’aquell color i que algú els havia d’aturar els peus, un expert en mobilitzacions estudiantils i en drets de l’alumnat, la mira per sobre de l’espatlla.
―Però, què dius? És “las jerarquías son una porquería”. És una lletra de La Polla Records.
―Ah!
Com que sospita que tornarà a ficar la pota si piula, l’Anna s’estima més guardar silenci. Creu que així sembla més perspicaç.
Al cap de poc temps, el grup crida com un sol home o dona:
―No, no, no! Globalització! No, no, no! Globalització!
L’Anna no acaba d’entendre per què tanta oposició al Pla de Bolonya. De fet, el programa d’intercanvis europeus en sortiria reforçat, de tot el procés, i potser ella podria veure món: París, Londres, Roma, França… A vegades sent que s’ofega en els mateixos ambients, junt als mateixos rostres dels companys de la colla del col·le, amb què l’esquerda és cada dia més evident i al costat dels quals cada cop se sent més marciana.
―Eh! Julipán! Aquí! Aquí! Graveu-me a mi! No teniu pebrots!
El company de classe de l’Anna crida a plena veu a un helicòpter que sobrevola la manifestació. L’aparell fa unes voltes sobre les formigues i es guanya les ires dels manifestants.
L’Anna es mira el seu company de classe. Que n’arriba a ser, de masculí. Amb patilles i grenyes, amb la seva jaqueta militar verda guarnida amb una bandereta d’Alemanya a la màniga. Quan increpa l’helicòpter, la vena del coll se li infla d’una manera molt sexi.
Fet i fet, potser estaria bé que el Pla de Bolonya no tirés endavant. Qui vol anar-se’n a milers de quilòmetres de casa? Per trobar-hi què? Per trobar-hi qui? L’Anna aixeca les mans al cel i en mostra els palmells mentre crida a l’helicòpter:
―Bolonya ni de conya! Bolonya ni de conya!
