Hi ha una paraula que tinc prohibida als meus alumnes de qualsevol nivell quan fan una descripció: normal. Hi ha la temptació de dir o escriure frases vagues i imprecises com “no és ni alt ni baix, és normal” o “no és ni prim ni gras, és normal.” Però, què dimonis significa això de la normalitat?
Dintre de les batusses habituals a la poesia, a la que als 90 es va anomenar de l’experiència li van ploure les crítiques precisament per la defensa d’una normalitat força inconcreta, tal vegada perquè, quan es tracta de poesia, el normal és no llegir-ne. Així doncs, l’apologia de la normalitat equival a l’apologia de l’extinció. A més, la gràcia de la poesia rau en l’excepció, en la troballa de l’expressió verbal mai encunyada. Amb el diccionari a la mà, normal vol dir regular, natural i previsible. Doncs bé: pot haver-hi alguna cosa més barroca, artificiosa i inesperada que escriure en vers?
La normalitat, a sobre, carrega amb unes paraules de la família que déu n’hi do. Maria Àngels Anglada, l’autora d’El violí d’Auschwitz, de la qual es compleixen 10 anys de la mort, va maldar per treure del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans una accepció del mot anormal que la lligava als disminuïts: «Crec que cal suprimir l’exemple d’escola d’anormals. El trobo, ultraobsolet, estrany: mai no l’he vist, ni l’he llegit, ni l’he sentit a dir i, fins i tot, és vexatori…».
Desprèn idèntic tuf de naftalina el mot subnormal. Cedeixo la veu al redactor anònim d’un llibre editat pel l’Ajuntament de la vila fa quatre dècades: Martorell. Un nuevo lustro de paz y desarrollo. 1964-1969. El redactor s’expressa amb aquesta delicadesa: “Sabido es, que uno de los problemas más acuciantes que tiene la sociedad, es, sin duda alguna, el de los subnormales.” Per sort, al Martorell actual no s’ha tractat d’invisibilitzar els disminuïts amb l’eficàcia que s’ha escomès aquesta tasca en d’altres poblacions, i no és estrany veure un grup nodrit de membres d’aquest col·lectiu quan es fan celebracions de tot tipus.
En resum i per concloure: qui voldria ser normal si pogués ser extraordinari o excepcional? És per manca de confiança en la normalitat que em vaig comprar a Sant Francisco un imant de coloraines que tinc enganxat a la nevera: “La gent normal em preocupa.” Tot i que ben mirat, no és que em preocupi, sinó que encara és pitjor: directament no m’interessa.
