En una entrevista recent a Juan Carlos Girauta (AVUI, 3 d’abril de 2009), el brillant orador explicava: "Als 15 anys em vaig fer maoista per estètica: era un compromís que no implicava cap acció concreta". I una mica més avall afegeix encara: "És una cosa purament declarativa [ser d’esquerres]." Com que Girauta és col·laborador de la COPE, hi ha qui ja el desqualificarà d’antuvi, i així s’estalviarà d’haver-li de donar la raó. Però són una ficció els prínceps rojos i l’esquerra caviar? Són aquestes designacions estirabots encunyats per la propaganda dretana i no cal donar-hi més voltes? Fem una repassadeta gens exhaustiva pel costat vermell de la vida, pel partit que encara tanca mítings amb “La internacional”, abans de jutjar precipitadament.
Comencem per un parell d’expolítics del govern central. Felipe González, expresident del govern espanyol, es dedica a l’escultura i la joieria. (Efectivament, he dit joieria, no bijuteria: algunes de les seves obres costen 6.000 euros.) Quant a Narcís Serra, exalcalde de Barcelona i exministre de Defensa, és el president de Caixa de Catalunya, càrrec pel qual cobra 175.000 euros, més dietes, més primes d’assegurances de vida i pensions… Tot això són fets i no paraules.
Pel que fa a José Montilla, mereix paràgraf a part. Montilla viu en una casa a Sant Just Desvern, on el metre quadrat dels habitatges era d’uns 3.950 euros a mitjan 2008 (de tot Catalunya, només Barcelona era més cara). Segons el diari Expansión (setembre de 2007), és el segon polític millor retribuït de l’Estat, amb uns ingressos de 164.043 euros anuals, només per darrere de Jordi Hereu, l’alcalde de ciutat de l’Estat més ben pagat: 177.398 euros. Aquest podi tan particular el completava qui aleshores era president de la Diputació de Barcelona i alcalde de l’Hospitalet de Llobregat, Celestino Corbacho, i ara fa de ministre. Què tenen en comú tots tres? La pertinença a un partit autodenominat socialista, és a dir, d’esquerres. I això són fets, no paraules.
De l’actual president de la Generalitat, a més, crida l’atenció que porta els trigèmins del seu segon matrimoni a l’Escola Alemanya perquè és una "opció personal" (així ho va dir al programa “Tengo una pregunta para usted”) i no per motius de proximitat al domicili. Si els números del periodista Joan Olivé són acurats, cal considerar que l’educació de la canalla li surt per uns 12.000 euros anuals. Hi ha qui ha comentat de manera punyent que Montilla volia una educació millor per als trigèmins i que no es repetissin les bretolades d’un dels seus fills anteriors, multat per malmetre cabines telefòniques. Tot això, de nou, són fets, no paraules.
Quant als alcaldes del cap i casal, cal dir que Maragall té casa a l’Empordà, a Rupià, que Clos ara fa d’ambaixador espanyol a Turquia i que Hereu, com ja s’ha dit, és el polític més ben pagat de l’Estat. (Per cert, que la de Barcelona ha esdevingut una alcaldia hereditària: Clos i Hereu la van heretar sense passar per les urnes, a mitja legislatura. Sobta que els socialistes mai no s’hagin plantejat cedir l’alcaldia a un altre partit, perquè entri aire fresc als despatxos municipals i aquestes coses que se solen dir quan governen els altres. Ho dic perquè els semblava que 23 anys de pujolisme eren una llosa i l’aire fresc i tot allò, però en canvi 30 anys de socialisme a la Ciutat Comtal deuen ser un temps raonable per desplegar unes determinades idees polítiques.) I permeteu-me de nou la cantarella: això tornen a ser fets, i no paraules.
