―Però al final qui va guanyar?
―Maria, no fotem… Que no va sentir els brams? Allò va ser, i perdoni’m el llenguatge, un orgasme. Més aviat tres, ja m’entén.
―Jo me’n vaig anar a dormir i no vaig sentir res.
La Maria torna a encongir-se d’espatlles, arreplega les bosses de terra i s’acomiada amb el cap.
―Jo, això del futbol… Apa! Siau!
El Manel passa la baieta pel taulell amb un gest enèrgic que llença a terra algunes engrunes mentre taral·leja l’himne culer i pensa aquesta pobra dona cada dia està pitjor. Aleshores entren els de la ràdio i li pregunten si li fa res respondre un parell de preguntes.
―Si és ràpid…
―Sí, sí. No es preocupi. Ho gravem ara i ho emetem quan sigui l’hora del programa.
Clic.
―Aviam, com va viure ahir la victòria històrica del Barça?
―Doncs molt malament, perquè els catalans són uns garrepes. No han gastat res. Tothom a Canaletes en comptes de venir a consumir. Així no sortirem mai de la crisi. I els polítics ens acabaran d’enfonsar a tots.
―Molt bé. Fins aquí. Ja tallarem el tros que ens interessa.
―Com que el tros que ens interessa?
―Gràcies, senyor.
Els dos periodistes es fan fonedissos i el Manel es queda remugant.
―Quina barra, aquests dos! Vénen aquí, et fan l’entrevista, no prenen res i no et donen ni les gràcies.
―Manel, que sí que t’han donat les gràcies.
―Sí, però ni un tallat. Escolta, que jo no visc de l’aire. Cada dia em trenco les banyes per tirar aquest bar endavant.
―Va, no et queixis tant, que podria haver sigut pitjor. El meu cunyat, que és mestre de primària, va estar de colònies. Tu imagina’t viure la final de la Copa d’Europa envoltat de 30 patufets pintats de blaugrana.
―Pobre paio! Això sí que és kafkià.
―Es pot dir més clar, però no més alt.
El Manel assenteix mecànicament abans de puntualitzar que ja no es diu Copa d’Europa, que en català correcte s’ha de dir Champions League.
―¡La suerte para hoy! ¡La suerte para hoy! –interromp la lliçó el venedor de cupons.
―Escolta, Manel, jo et deixo. Apunta’m el cigaló al meu compte.
―Aviam quan pagues el que em deus, que…
―¡La suerte para hoy!
―Vine, vine. Tens el 27509?
―El 27509? Tothom me’l demana avui. Deixa’m veure. Doncs sí. Té.
―Ostres, quina xiripa, tu –diu el Manel abans de fer-li un petó esclatant al bitllet. Està tan emocionat que es deixa anar i convida als dos clients del bar, un abraçafanals acèrrim de la casa i una mestressa que espera que el nen surti de l’escola.
En el mateix instant que en Manel es deixa anar per una vegada i paga una estrella i un tallat, en un altre barri de la mateixa població sona un timbre i s’obre una porta, tímidament primer i després fins on permet la cadeneta. Per l’escletxa es veu la cama vellutada d’una dona, una cama que sobresurt d’un barnús obert com una cortina.
―Què? Com el tenim avui?
―Una mica emprenyat, com sempre. Ara diu que el catalans som uns garrepes.
―Ves qui parla!
―Bé, jo no tinc queixa, que a mi em paga el beure…
Ella el mira insinuant i descorre finalment la cadeneta de la porta.
―Què, campió? Como decíamos ayer… Anem a buscar el triplet?
―Som-hi, mi mocita madrileña.
