Nati Soler Alcaide, de qui avui presentem Les dents del gat, va resultar guanyadora del Vila de Martorell de poesia en català l’any 2003. A més d’aquest guardó, compta amb d’altres com el Nit de Sant Jordi (1998), el GAT (1999) o el Josep Fàbregas i Capell (2000). No estem parlant, doncs, d’una poeta novella.
En obrir el llibre, el primer que trobarem és un pròleg del també poeta Josep Riera, el qual ens dóna alguna clau important de la poeta. Per exemple, com viu i estima la terra, la presència de la qual confegeix unitat al recull.
Parlar de les feines del camp, entre altres coses, serà una manera de fer metaliteratura, és a dir, de parlar de la poesia des de la pròpia poesia. Escriure, per a l’autora, és com “aplegar olives al pedregar”. És a dir, una activitat àrdua que consisteix a triar les paraules adients d’entre totes les possibles, una activitat que pot arribar a ser dolorosa, a fer-nos sagnar les mans, com quan s’apleguen olives entre pedres punxegudes.
El pas dels mesos i de les estacions també té en aquest llibre una importància cabdal. Si T. S. Eliot va escriure que abril és el més cruel dels mesos, la Nati Soler té, en canvi, una visió molt més optimista de la primavera, que significa la puixança de la natura que reviscola sense demanar permís a ningú. L’estació florida tanca el cercle de la vida i la mort i ens deixa una espurna d’esperança.
Un dels atractius del recull és gaudir de com l’autora palesa el seu mestratge en l’ús de les referències als arbres i flors. Per exemple, la seva mirada considera el garrofer “arbre dels arbres”, hi aboca el resum de tots plegats: la confiança del cep, la longevitat de l’olivera i la fermesa de la fe.
En suma, la natura del llibre és complexa i contradictòria, potser més bucòlica que geòrgica. És a dir: els camps són més objectes bells posats davant els ulls que no pas trossos de terra hostil que s’hagin de conrear amb un esforç ingent.
Aquest coneixement directe del medi rural ens permet de traçar un línia que uneix la Nati Soler, poeta del poble tarragoní Llorenç del Penedès, amb Francesc Pujols, el nostre gran escriptor martorellenc, la mare del qual era de Vilafranca. Totes dues concepcions poètiques participen en una o altra mesura de la noció maragalliana de la paraula viva, d’aquesta gràcia que tenen les coses dites tal com ragen, la poesia aparentment espontània, naïf.
També trobarem en aquest llibre allò que podríem dir “poesia cívica”, una poesia que transcendeix les fronteres del jo i pren la marxa del món com a tema: la crisi de valors, les guerres a l’Afganistan… Però han de ser vostès els que facin la seva pròpia interpretació. Els convido que llegeixin aquests poemes que no es resignen davant la feblesa humana i esgrimeixen proclames optimistes. Perquè tots nosaltres també intentem convèncer-nos
“que hi ha un pic blau
en el temps més fosc de la vida”.
