Si un matí vas per la carretera de Piera, et creues amb un paio de dimensions pujolsianes i, en comptes de saludar-vos, comenceu tots dos a parlar de la intel·ligència dels dofins, només entorpida per l’absència d’un llenguatge amb doble articulació, com l’humà, no hi ha dubte que l’home d’aspecte pujolsià és en Francesc de Castro i Piera (perdó per la redundància).
En Castro, com habitualment el coneix tothom, oblidant la preposició ennoblidora, es desplaça amb un Citroën Picasso que jo anomeno castromòbil, encara que no té un sostre de vidre practicable a través del qual saludar la multitud. Aquest monovolum, amb tot, se li queda petit a la seva humanitat excessiva –no parlem ja de la moto que té o que tenia–. Sigui com sigui, la silueta d’en Castro, que fa pensar en una baldufa descomunal, acompanyada o no de vehicle, i sovint d’un violoncel (ja que ens posem a fer música, no ens hi posem pas per poca cosa), fa vora mig segle que forma part del paisatge humà martorellenc.
Qui no està avesat a tractar gent amb xolles, mal afaitada i amb marques d’arracades pretèrites a les orelles pot tenir prevencions contra aquest tipus d’individus. I tal vegada és cert que no encaixa l’aspecte d’en Castro amb el patró d’un ídem de la Fundació Francesc Pujols, coautor amb Iván Sánchez Moreno de les entrevistes que conformen Els hereus de Francesc Pujols. El pensament català brota i rebrota com un ceballot. (Per cert, que ningú no busqui a les obres del geni de la Torre de les Hores la segona part del títol ideat pels dos martorellencs: això del ceballot, si bé condensa la substància del Mestre, és un invent d’en Castro.) Perquè cal dir que, si bé la resta de membres del patronat de la dita fundació se sent a gust amb vestit i corbata, en Castro expressa més acabadament la seva personalitat abassegadora pujant les escales del Liceu amb un abric rosa.
Ara bé: que no ens porti l’aparença un pèl extravagant del personatge a creure que ens trobem davant d’un tipus anodí. En Castro és un pou de ciència pel que fa a l’àmbit musical. Per això sempre ha puntualitzat els meus articles d’afeccionat intermitent sobre aquest àmbit. Per exemple: la teoria que Mozart va ser enverinat per l’envejós de Salieri (els profans pensem que la va inventar Milos Forman per a la seva pel·lícula) prové d’un llibre de Puixkin que donà peu a una òpera en un acte. I com aquestes, les mil i una. A més, el vessant teòric i d’oient el complementa tocant amb la Banda Simfònica de Martorell i amb els músics del teatre esparreguerí de La Passió.
Tal vegada per compensar tanta sapiència pel que fa a la música, el nostre heroi fa aigües quan s’avalua el seu català –si més no, considerant-lo des de l’òptica de l’estàndard–. En Castro gasta un català sui generis, tirant a pitarresc. Per a ell, el català va fer el cim amb l’Alcover-Moll (publicat entre els anys 30 i el 62 del segle passat) i el que ha vingut després ha estat una progressiva decadència. Els diccionaris normatius posteriors ja poden dir missa, que mossèn Alcover també en deia. En resum: que en Castro pot arribar tard a un lloc víctima d’un “embussament de tràfec” (sic) i, si algú diu que l’acte va esdevenir-se “amb nocturnitat i traïdoria”, ell puntualitzarà: “I alevosia!” (amb una essa ben sonora, això sí).
Finalment, en Castro és un home que ens serveix als fills adoptius de Martorell per martorellitzar-nos (virtut que comparteix amb gent com Mestre Pons). Perquè és una enciclopèdia d’anècdotes de la història i la intrahistòria de la ciutat. I en segon lloc, i tan important com això, perquè està disposat a explicar-les. Sense gaire èmfasi, amb veu enjogassada. Com fan els que ja han travessat el cap d’Hornos i coneixen la vanitat de tantes empreses humanes.
