Les festes de Nadal (això que alguns en el català que ara es destrossa en diuen els Nadals, perquè en castellà hi ha las Navidades i nosaltres no hem de ser menys que ningú) són un període en què entrem en una paradoxa temporal i el temps es torna llefiscós i no acaba de passar, com un gra de raïm que ens ennuega. Hi contribueix, sens dubte, que el menú és pràcticament idèntic durant dues setmanes o més: pernil, paté, cabrit, turrons (posem per cas) els dies de festa, i la cua allargassada de les sobres que s’estén els dies successius. Si cada dia mengem el mateix, com podem saber quin dia és festa i quin no? La marató comença la nit de Nadal i s’acaba després de Reis. Què és l’únic que ens permet orientar-nos en el desori de celebracions, com fites en un camí? Algun element extern. Per exemple, les sortides de casa perquè s’airegin els nens i els seus pares i mares o tutors i tutores o guardes legals.
Una cita amb molta solera a Martorell és la d’Els Pastorets, que ve precedida d’una versió més curta interpretada per nens i nenes, Els Pastufets. Mobilitzar unes 100 persones entre actors, músics i tècnics tres dies de Nadal (26 i 27 de desembre i 1 de gener) té molt de mèrit. Un gran esforç de generositat el d’El Foment i el de totes les persones implicades en les obres. En aquesta edició em van convidar que hi participés escrivint unes coples que es canten al final de l’obra. No vull avorrir el lector, però tampoc no vull estar-me de reproduir-ne una que dóna el to de les altres: “Nem a cobert, catalans, / que se senten llamps i trons: / amb el nou finançament / deu ser que plouen milions. / En Montilla tot callant / i els altres del tripartit / ens han portat l’abundància / i tenim duros a mils.” D’altres que es van cantar eren del Lluís Cintas i de la Rosa Grau.
Una altra oportunitat de sortir de casa i saber el dia en què vivíem era el tou d’espectacles agrupats sota el títol genèric de “La màgia del Nadal”. L’any passat ja s’havia estrenat la fórmula, però no s’havien aplegat tantes propostes sota aquest paraigua. La qualitat mitjana dels espectacles ha estat notable i el preu, excepcional: 1 euro per als adults i gratis per als menors de 18 anys. En l’apartat dels inconvenients cal citar que a vegades les cues no s’acabaven de gestionar bé (la gent no es quedava al carrer les tardes més fredes i la cua es cargolava al vestíbul d’un Centre Cultural que es quedava petit). Un altre inconvenient, si més no algun dia, havia estat l’assistència de canalla sense acompanyants. Canalla que, sense supervisió d’adults, es reivindicava a través de la mala educació, la manca de civisme i el xivarri.
Tot aquest devessall d’activitats finides tindrà continuïtat amb els Tres Tombs que els Amics de Sant Antoni Abat mantenen amb entusiasme. Enguany el president de l’entitat, Adolf Bargués, ha tingut la gentilesa de convidar a dos humils escriptors d’aquesta revista humil, a la Natalia Demidoff i a mi, que escrivim un text per al programa de mà de la festa. No cal dir que ho hem fet amb molt de gust. Així que ara que se’n va Nadal, i caram com ha costat que se n’anés del tot, podrem allargar la il·lusió d’infants i gent granadeta amb la festa grossa dels animals (dels no racionals, vull dir).
