Cada cop que sento que algú malparla d’en Quim Parera en algun fòrum electrònic, i sembla que és un esport molt martorellenc, em pregunto per què hi ha gent que reivindica amb tanta insistència el dret a la ignorància enciclopèdica com si fos un mèrit. Perquè tot sovint un dels crítics de teatre, cinema i música més fins que tenim a la població és víctima d’unes observacions esbiaixades, grolleres i nècies. A mi en particular m’és impossible llegir els lladrucs que alguns adrecen als seus escrits i no pensar, amb Machado, allò del “desprecia cuanto ignora”.
En realitat, les crítiques del Quim Parera responen a unes premisses senzilles, en la línia del que podia subscriure déu en persona, que si fem cas a Fernando Trueba, a la Terra rebia el nom de Billy Wilder. Quan l’artífex d’obres mestres com Ningú no és perfecte o l’Apartament ja no rebia ofertes per treballar, es despatxava a gust amb el cinema de Hollywood titllant-lo gairebé en massa de cagades d’ocell embolicades en paper brillant de bombó. Així que si en Parera diu que Avatar és molt soroll per no res, jo me’l crec, perquè sap distingir continent de contingut, aparença de substància. D’acord que Cameron s’ha superat en taquilla i ha batut els rècords establerts per ell mateix amb Titànic, però les seves pel·lícules són una broma dolenta al costat d’El Padrí o Cantant sota la pluja.
Això ho sap perfectament en Parera, les crítiques del qual poden ser previsibles, però mai negligibles, perquè sempre avalua diversos aspectes, com ara el treball del guió, el treball amb els actors, la tasca de la direcció o el risc artístic. Tot això, de fet, és molt canònic. Fins i tot es podria dir que Parera és un crític conservador, que poques vegades contradiu els de les revistes de referència del cinema.
Dit això, cal aclarir que en Parera té tirada a l’underground, per convicció i per condemna. Li agraden les pel·lícules de sèrie B, dolentes però honestes, amb poc pressupost però enginyoses. Tal vegada els mandrosos tenen només aquesta idea del crític i per això el titllen de friqui, perquè val més tenir a mà una etiqueta amb què desqualificar el personatge que aturar-se a pensar un moment si se’n té el quadre complet. Segurament tampoc no deuen saber que en Parera ha col·laborat en el rodatge de curts, ha publicat tres llibres amb Bubok, ha col·laborat amb el Regió 7 i ha escrit articles per als còmics El vengador tóxico, Sargento Kabukiman o El día de la madre.
Un elemental sentit del ridícul hauria d’aturar els crítics destralers que, emparant-se en l’anonimat de la xarxa, arremeten ara i adés contra en Joaquim Parera. Tal vegada no ho fan perquè, tal com va escriure Schopenhauer a la seva Dialèctica erística: “molt poques persones saben reflexionar, però totes volen tenir opinions”. I encara a una altra pàgina: “Desvariar és un dret de la gent”.
