Passa sovint a casa nostra que demanes a algú on ha anat de vacances i et diu Peñíscola. Així, amb eñe i tot. La primera pregunta que s’hauria de fer una persona amb un gram de consciència lingüística hauria de ser si una població castellonenca de la zona on el català és llengua arrelada des de fa segles pot no tenir nom en castellà. A vegades es tracta que l’infractor lingüístic s’imagina que no ha dit res en castellà, que el que passa és que la població es diu Penyíscola. A la Viquipèdia està prou ben explicat el motiu d’aquesta forma espúria, que és doble: "La forma artificial Penyíscola és deguda a l’analogia de penya, i a la influència de la forma castellanitzada Peñíscola.[7] Tradicionalment se l’ha denominat Peníscola, com així ho demostren diverses cites històriques." A continuació, l’autor de l’article cita Bernat Desclot, el Llibre de conexenses, el Liber Elegantiarum, Bernat Boades i una cançó tradicional. Per motius que tots coneixem, però, al topònim català se li han posat totes les traves possibles, de manera que no es va fer oficial fins a l’any 2008: "El canvi de topònim de "Peñíscola" (únicament en castellà) a "Peníscola/Peñíscola" (en forma bilingüe castellà–català) es va fer efectiu amb l’aprovació de la Generalitat Valenciana el 27 de juny de 2008,[8][1] després de ser debatut al ple municipal i amb l’aprovació de tots els grups municipals, llevat del CyP (Cambio y progreso)."
Quant a la promoció turística del municipi, la doble denominació suposa un repte. La manera que s’han empescat per mantenir una única imatge és publicitant arreu un Peníscola guarnit amb els merlets d’una muralla que sobrevolen la ena. D’aquesta manera maten dos pardals d’un tret i tenen alhora el nom en català i castellà.
Quina és, però, la situació lingüística a peu de carrer? Pel que fa a la retolació en català, pràcticament està a zero. Si de cas, hi trobes alguna fruiteria o alguna peixateria (deu ser que això del valencià fa pagès). Potser és una percepció equivocada, però sembla que massa presència de la llengua pròpia la perceben com a vergonyant o contraproduent per al turisme, espanyol en gran mesura. De fet, si t’adreces als nadius en català, hi ha una sordesa preventiva, sens dubte fruit d’una formació que ha fet equivalents cultura i coneixement del castellà, educació i adreçar-se als desconeguts en castellà i tota aquesta gran mentida que ha empetit arreu el català. El resultat és que la gent es guarda el valencià per als coneguts i, si detectes un grup de valencianoparlants i t’hi adreces en català, normalment et contesten en castellà i no tornen al valencià malgrat que maldis perquè ho facin.
És curiós constatar, en canvi, com a les comarques interiors del nord del País Valencià, castellanoparlants des de sempre, es percep la presència del valencià al carrer. El centre termal de Montanejos, per exemple, atreu un turisme de comarques catalanoparlants. El resultat d’aquest intercanvi d’escenaris és que a Montanejos, zona castellanoparlant, és més fàcil sentir el català que no pas a… Peñíscola?
