Divendres passat vaig
coincidir en un sopar amb el Xavier Gotsens Moreno, germà del professor
universitari Iván Sánchez Moreno. El Xavier, un individu de raça caucàsica,
d’uns 22 anys i que deu fer més de metre vuitanta-cinc, resulta que ha seguit
les passes del germà i estudia psicologia. També com el germà, no mostra
intenció de seguir la branca clínica, així que no trobo de moment ningú que
confiança que accepti el meu cas com un cabàs.
Fent ús dels seus
coneixements professionals va intentar convèncer-me que Joan Laporta era un
individu perillós. També va mostrar preferència psicològica per Montilla davant
Artur Mas. Li vaig seguir més o menys la veta, però cal aclarir que l’amic
Xavier podria perfectament aportar el seu granet del sorra a un d’aquests grups
absurds que tant proliferen al Facebook i que despleguen una activitat nul·la,
perquè amb el títol ja està tot dit. Un grup que podria dir-se alguna cosa així
com ara “Gent que sembla normal però que és del RCD Espanyol”.
Una altra qüestió que
vam tocar és la meva alegria perquè he començat a usar un nou raspall de dents.
Me l’havien regalat per Nadal, però el tenia guardat en un armari, per allò de
la por al canvi. “Veus? A vegades, les coses més petites són les que ens fan
més feliços”, va reflexionar. I és veritat. Un raspall de dents elèctric és una
mica com una màquina de polir el parquet. Ara quan parlo de raspallar-me les
dents penso en un operari eficient i equipat amb granota blava que em va
passant per la boca una polidora amunt i avall. També penso en el Karate Kid i
allò del “posar cera, polir cera”. Sigui com sigui, des que m’he passat al
raspall elèctric la vida m’ha canviat a millor. Em toco les dents amb la punta
de la llengua i noto que no hi ha tanta tosca. Penso en Cortázar i en el conte
del rellotge. En certa mesura, el raspall m’ha posseït: també jo sóc un regal
per al raspall i no a la inversa.
Sigui com sigui, tot
això de la salut dental no és una assumpte de poca importància, i fins i tot ha
tingut una rellevància literària tremenda. La freqüència amb què la lírica
renaixentista i barroca parlava de les perles de les dents i metàfores
semblants és indici que en aquelles èpoques hi havia una higiene dental
pèssima. La caiguda de peces era constant i inevitable. Com no s’havia
d’exalçar la bellesa d’una dentadura completa? Per cert, que l’esperança de
vida tan curta en segles passats explica per si sol el tòpic del carpe diem
i l’aparició de muses que no havien assolit l’edat legal vigent avui dia (13 o
15 anys eren edats raonables per festejar quan es vivia de mitjana fins als
27).
Tornant al sopar de
divendres, al cap d’una estona li vaig dir al Xavi que això que estàvem dient em
serviria per a un article. Que la clau era tirar del fil, començar a escriure i
si calia esborrar, doncs cap problema. Ell, en canvi, va dir que escrivia a poc
a poc, fins que trobava el desllorigador. Li vaig replicar que jo abans també
escrivia així. En anglès en diuen l’estratègia del paleta. Tradueixo un
fragment de William Zinsser: “Construeixo molt lent i no hi afegeixo una nova
línia si no sento que els fonaments són prou sòlids per sostenir la casa. Sóc
exactament el contrari de l’escriptor que escriu a raig un primer esborrany,
sense que li importi si sembla maldestre o està mal escrit”. En fi, Xavier:
gràcies per donar-li matèria d’escriptura a un que ha deixat el món de la
construcció i s’ha passat a l’estratègia del pintor d’olis.
