Després de recórrer mig món, Josep Pla va tornar a casa, a recloure’s al mas de Llofriu, una construcció ara voltada d’obres de carreteres entre la Bisbal i Palafrugell. És a dir, ben a tocar d’allà on havia nascut, i això que Pla no es cansava de dir que Itàlia era el lloc ideal per viure-hi.
[@more@]Tard o d’hora, alguns que fem turisme i no migració forçada ens podem plantejar quin és el nostre lloc en el món. On voldríem passar la resta dels nostres dies o, si més no, passar-ne un bon grapat. És cert que l’exotisme atreu, però acostuma a embafar. Una excepció notable és la de Stevenson, l’escriptor de l’Illa del tresor, que va marxar a Samoa. O la de Gaugin, que va acabar els seus dies a Tahití. Amb tot, l’habitual és recloure’s prop d’on es va néixer. Josep Pla, quan ironitzava sobre d’altres que es recloïen on havien nascut, parlava d’una gallineta xopa i encongida que s’aixopluga al galliner.
Tot això ve a tomb d’una constatació personal. I és que, encara que hi ha coses que paguen la pena a tot arreu, al final sempre torno a casa, i no només perquè s’acabin les vacances. Així que, més que seguir mantenint que el nacionalisme és una malaltia que es guareix viatjant, hauríem de preguntar-nos si viatjar no serveix per adonar-se que a tot arreu hi ha problemes semblants, reptes semblants, realitats semblants. I posats a triar-ne, de problemes, de reptes i realitats, ens acabem quedant amb els nostres.
