Qui diu que la cultura ha de ser gratis?

Hi ha un malentès que amb el temps va a més i que els creadors que aspirem a guanyar-nos la vida amb el fruit del nostre esforç diguem-ne intel·lectual volem combatre: la idea que l’accés a la cultura ha de ser gratis. Plantejat així, i amb paraules nobles com ara “lliure circulació de la cultura”, a veure qui és el guapo que diu que hi està en contra. El corol·lari del “lliure accés a la cultura” i a la seva “lliure circulació” és, com no podria ser d’altra manera, que el consumidor no ha de pagar ni un cèntim perquè vagi a parar a les butxaques dels creadors.

 [@more@]

Una enquesta recent a El Periódico donava com a minoritari el nombre dels partidaris del pagament del famós cànon amb què es graven els aparells de reproducció i emmagatzematge digital. Com que no conec el cas, no en parlaré. Però en el món de l’escriptura, els creadors comptem amb l’ajut d’una altra entitat privada anàloga, CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos), per defensar la Llei de propietat intel·lectual (LPI). Compte: per fer complir una llei, no per caprici. Oi que tots coneixem qui ha anat a una copisteria amb un totxo i ha dit: “Fotocopiï’m això, si us plau”? Doncs bé: el llibre està subjecte a uns drets d’autor que aquest deixa de percebre cada cop que algú decideix que la cultura és gratis, que ha de circular lliurement i tot això que dèiem abans. CEDRO autoritza còpies per a ús privat, però no la fotocòpia a l’engròs, que, deixem-nos d’eufemismes, és pirateria i prou. Els diners que CEDRO recapta anualment (25 milions d’euros el 2007) van a parar a qui n’és soci, tant en metàl·lic com, el que és més important, en forma d’assistència per a formació i sanitària (ulleres, aparells d’ortopèdia, tractaments odontològics, etc.).

Francament, el mal costum del sinpa (“sin pagar”), que sembla que guanya adeptes, a mi em sorprèn. Fins i tot en els ambients més estripats, això de pagar fa quatre dies feia enorgullir-se la gent. O no recordem la cançó de Siniestro Total (que l’altre dia a iCatfm anomenaven “grup de culte”)?: “Sea tan amable y diga lo que debo. / Yo suelo pagar lo que como y lo que bebo. […] / Que me diga que le debo (x4) / de una vez”. Quina insistència, tu! Ni tan sols en l’ideari d’un grup punk hi havia la pretensió de no passar per caixa.

Tan cert és que l’èxit i el mèrit no sempre van de la mà, com explica Choderlos de Laclos a Les amistats perilloses, com que no sempre hi ha proporcionalitat entre qualitat i preu. Antonio Machado va escriure un rodolí sobre la base del qual la revista El Ciervo, que va crear Llorenç Gomis (membre dels Vila del Martorell fins a la mort), fa encara servir per a l’avaluació breu de les obres que s’hi ressenyen: valor i preu. (“Todo necio / confunde valor y precio”, fa el rodolí de l’autor de Campos de Castilla). La qual cosa no invalida aquesta altra: “Todo tacaño / cree que pagar es un engaño”. Aquest és meu. I és que l’adquisició d’instruments de cultura està subjecta a les lleis del mercat, tret que l’autor decideixi oferir gratis el que fa o bé amb les restriccions del copyleft.

En qualsevol cas, pensar que CEDRO el conforma una banda de lladres és una bajanada. A tot el món, IFFRO aplega les organitzacions com CEDRO que vetllen per la salvaguarda dels drets del autors. És cert que no en formen part Burundi, Egipte o Guatemala, però a l’Estat espanyol ens hauríem d’anar acostumant a emmirallar-nos en els EUA, Suècia, França, Alemanya, etc., que sí que hi són presents. És una qüestió de si es vol estar a primera o a segona divisió pel que fa a reconeixement del treball intel·lectual.

En qualsevol cas, convido el lector a llegir articles de Baltasar Porcel, Eduardo Mendoza, Javier Marías, Vicente Molina Foix o Arcadi Espada, que s’expressen a favor de les mesures de protecció de l’autor que recull la LPI. Com a elector, també cal recordar que al Parlament espanyol ICV i PP hi van ser contraris en la votació del dia 20 de desembre de 2007.

Tweet