Ell no ho sabia fins ara, però jo li dic Mestre Pons mig en broma mig seriosament quan m’hi refereixo amb l’Iván Sánchez Moreno. Li ho dic pel paral·lelisme amb Mestre Fabra, que era com Francesc Pujols anomenava l’enginyer Fabra (encara que d’antuvi l’ortografia fabriana va generar en el geni de la Torre de les Hores les reticències lògiques). El cas és que, potser sense saber-ho o sense voler-ho, Sadurní Pons també ha exercit en mi un cert mestratge. Involuntari, però mestratge.
El vaig conèixer durant el lliurament dels premis Vila de Martorell de 2002. El repòrter Tribulete-Pons em va proposar de començar a col·laborar a L’Informador (“Això et vindrà bé per fer musculitos”, em va advertir qui aleshores era màxim responsable de la publicació) i vaig lliurar-li dos articles que es van publicar al número següent. L’alegria que vaig sentir en veure’ls impresos és indescriptible. Hi havia tantes coses als calaixos…
Gràcies a la revista i a Sadurní vaig tenir accés a una cosa així com un carnet de periodista de pa sucat amb oli que sempre duc a la cartera. Aquest carnet antediluvià, de la mida dels antics d’identitat, dels que portaven l’empremta del dit, és molt útil. “El Leonardo Urrutia va accedir al Sàhara controlat pel Front Polisario amb un com aquest”, em va avisar en Sadurní. I a mi, encara que pugui semblar increïble, m’ha servit per no pagar al Guggenheim de Bilbao, al Reina Sofia de Madrid i al MOMA de San Francisco, que és tant com dir allò del Buzz Lightyear, el nino aquest amb nom de cervesa, de “fins a l’infinit i més enllà”.
Passant al periodista, a en Sadurní jo sempre l’he titllat de caòtic. Té una tendència al barroquisme verbal i a l’anacolut que no ha sabut ni ha volgut corregir. Per ell, això que el català és una llengua SVO (subjecte, verb, objecte: “El nen menja patates”) té una importància igual a zero. Comença a subordinar subordinades i no hi ha qui en tregui l’entrellat. Si l’ofici d’Espinàs és el de la claredat, el d’en Mestre Pons és un ofici de tenebres, de teranyines de tinta com les que omplen els seus quadres no figuratius, que és on es troba el veritable SP, lluny dels gerros de flors que es resigna a pintar pane lucrando.
Malgrat que no sempre ens hem entès i que hi ha qui en té una imatge negativa irrevocable, jo el Sadurní me l’aprecio. D’ell em vull quedar amb el dia que vam anar a veure amb les nostres parelles el Bruce Springteen a l’Estadi Olímpic. Amb la visita a casa del pintor Alibau. Amb la presentació personal a en Joan Isart, a Josep Carol, a Leonardo Urrutia, a Iván Sánchez Moreno. Amb la invitació a col·laborar a L’Informador. Amb alguna visita a museus. No exagero si dic que per mi viure a Martorell té sentit perquè hi ha gent com ell. Gràcies per tot això i per tantes altres coses, Nino.
