L’Iván el vaig conèixer en un lliurament de premis Vila de Martorell. Ell havia guanyat alguna categoria i jo una altra, no me’n recordo quines. Ens va presentar Mestre Pons i la primera impressió va ser negativa. Vaig interpretar la seva reserva inicial, la seva timidesa, com a gest de mala voluntat. Ras i curt, em va semblar un pedant. El temps em va fer entendre que, com va dir algú, de vegades la pedanteria és l’única manera de protestar pel magma de mediocritat ambient, un crit com el del quadre de Munch enmig d’un erm cultural –o, si més no, una percepció subjectiva de paràlisi de l’entorn.
Superades les reticències inicials, vaig començar a quedar de manera més o menys regular amb l’Iván per a projectes que gairebé mai no han tirat endavant. Un va ser la creació d’una revista artística a Martorell. Encara tinc un arxiu a l’ordinador amb les idees eixelebrades que van sorgir en els dies que ens portàvem allò entre mans. Una altra idea va ser fer un llibre que dugués per títol Cartes a Manolo per presentar-lo a la categoria local dels premis Vila. Hauria estat de crítica a la realitat local, des del punt de vista del ja traspassat i cèlebre Manolo, que passejava pels carrers del poble, preferentment els barris de la Vila i Can Carreres, amb diversos fixadors capil·lars de procedència certa (els contenidors) i eficàcia dubtosa. La idea de fer servir el Manolo va ser de l’Iván, per allò que els bojos, i hi ha molta tradició literària al darrere, els permetem de dir bertranades. El tàndem, però, es va concretar finalment per a un llibre d’homenatge a Josep Carol, que ens ha costat Déu i ajut però del qual estem prou satisfets per la qualitat de les col·laboracions.
Treballar amb l’Iván és fàcil perquè és infatigable. A la manera de Balzac, beu cafè en quantitats industrials, de manera que en èpoques de treball intens té els horaris capgirats respecte dels mortals de costums més ordenats. Les 9 del matí són per ell de la matinada: no és estrany que es giti a les 4 o les 5. Moltes hores de vetlla van a parar a la seva tesi doctoral, que sembla escrita per Penèlope. Em deu haver explicat un centenar de vegades de què va –al principi sospito que tampoc ell no ho sabia ben bé–, però sempre me n’oblido. Crec que és alguna cosa així com psicologia musical o història de la psicologia musical.
Laboralment, ara, tot li comença a rutllar. Amb el pòsit de lectures ben païdes, cada cop més i més monumental, no és estrany que el seu periple pel món del treball s’adreci cap al món de l’ensenyament universitari (UOC i Universitat Ramon Llull). Crec que ja pot bandejar del seu currículum les feinetes a botigues de fotocòpies i similars.
El problema que tot li vagi bé és que està molt enfeinassat i que cada cop que hi vull contactar me’l trobo ponent (preparant o fent una ponència, vull dir). Madrid, Granada, tal vegada Buenos Aires. Amic Iván: envia’m una postaleta des d’algun d’aquests indrets del món gran i hostil. Quan tornis a Telobis, passa’t per casa, que ja et tinc preparat un cafè fumejant –sempre reescalfat, què hi farem.
[Coda: Alguna persona m’ha dit que ens confonen, però hi ha un mètode infal·lible per distingir-nos quan patrullem en parella Martorell. Si el lector ens veu, que sàpiga que l’Iván és el de grenyes i barba, el qui porta jaqueta de cuir vermella, com per retirar androides, quan fa fred.]
