Com va recordar el cantant Raimon abans del seu recital del 15 de juny, el castell de Montjuïc ha estat l’escenari fosc de repressions i afusellaments de catalans notables. Per cenyir-me als que va esmentar el de Xàtiva, l’afusellament dels cinc anarquistes arran del procés de Montjuïc. També el de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog lliurepensador i anarquista, mort en un dels fossats el 1909 després d’haver estat acusat de ser el capitost de la Setmana Tràgica. Però encara és de molta més transcendència política l’execució del president Companys, duta a terme a Montjuïc el 1940 després que el lliurés la Gestapo a les autoritats franquistes, per la importància institucional del reu. La seva mort pretenia ser, ras i curt, l’anorreament simbòlic d’un poble. (Preciso “importància institucional” perquè, al polític Companys, l’historiador Enric Vila hi ha objectat un bany de realitat difícil de pair per als mitòmans). Raimon no va fer esment d’altres fets luctuosos com el bombardeig de Barcelona des de Montjuïc ordenat el 1842 pel general Espartero, fet que tal vegada resulta massa remot.
El cas és que, això a banda, la muntanya també va ser l’escenari d’una de les batalles més glorioses en què els catalans han pres part –i, cosa estranya, han guanyat–. Any 1641. El marquès de Los Vélez, senyor de Martorell, comandava un exèrcit format per uns 15.000 homes. Havia provocat sengles degolladisses a Cambrils i a la vila de la qual era senyor. (Diré de pas que la casa del marquès a la ciutat on s’ajunten l’Anoia i el Llobregat és la seu actual de la corporació municipal.)
El dia 22 de gener les tropes castellanes arrasen Martorell i maten unes 2.000 persones. El bo i millor de les tropes francocatalanes aconsegueix, però, fugir cap al Vallès i retirar-se fins a Barcelona. L’exèrcit de Los Vélez, que supera en nombre i en formació els resistents, només presagia una nova matança a la capital catalana, on arriba l’endemà, dia 23. Però en comptes d’entrar a Barcelona i saquejar-la, com era de preveure, el dia 26 a les 8 del matí el marquès decideix fer cap a Montjuïc, on s’havien fet forts soldats francesos, d’altres de la milícia gremial, miquelets i mosqueters de tota mena. El castell encara no existia, però els francesos, comandats per Duplessis-Besançon i aleshores del costat dels catalans, havien fortificat el cim de manera provisional i hi havien erigit dos baluards i dos mig baluards. No se sap amb exactitud què va succeir, però la mala planificació militar fruit de la confiança en la superioritat de forces de l’exèrcit castellà, el coratge dels resistents o l’experiència del caporal francès d’Aubigny va menar els atacants a la desfeta. L’exèrcit derrotat es va haver de retirar cap a posicions segures, a Tarragona, passant de nou per Martorell.
El 26 de gener és, doncs, el dia de commemoració d’una victòria francocatalana en el marc d’aquella guerra inacabable que hom diu dels Segadors. Prou que tenia aquesta data en ment el general Francisco Franco tres segles després! No és per casualitat que la desfilada de les tropes faccioses per Barcelona s’esdevingués en aquella mateixa data.
Quant a la degolladissa que va tenir lloc a Martorell, episodi tal vegada poc conegut dels vilatans, serà matèria d’un altre article.
