[Publicat a L’Informador de Martorell el 6 de juny de 2003]
Vivim darrerament uns temps convulsos. Diuen els analistes que la crispació política que es respira només és comparable amb la que hi havia a les acaballes del franquisme. No tinc elements de judici. És, però, una evidència que la mobilització contra la genial idea de José María Aznar de sumar–se (sumar–nos) a la guerra contra l’Irak ha estat generalitzada. Com tots sabem, la gent del cinema i del teatre ha tingut un paper protagonista i ha estat, en certa mesura, la qui va donar el tret de sortida de les accions de protesta el vigor de les quals encara és lluny de minvar. És en aquest context que cal situar el concert del dia 30 de març en protesta contra la guerra promogut per El Periódico i que va tenir lloc a Montjuïc, a la confluència del carrer Reina Elisenda amb Rius i Taulet.
Aquesta mobilització, que no va ser ni de bon tros la que va aplegar més gent, hagués tingut una importància personal relativa si no fos que la nit anterior vaig rebre la trucada d’en Luis F. Zaurín, un periodista amic. Resulta que li han encolomat a darrera hora l’organització d’un petit espai dintre del concert. Es tracta que un grup de poetes escriguin un poema conjunt contra la guerra i que el llegeixin davant la concurrència. Els escollits per a la glòria són el propi Luis, Enric Casassas, Marc Romera, Eusebio Lahoz, un palestí de nom Abdel Aziz i jo mateix. Aprofitant l’avinentesa, dic que si pot venir la meva dona i en Luis em dóna el vistiplau.
Un esdeveniment així (potser hauria de dir "event", pels que ja només parlen anglès) té la seva gràcia. D’entrada, et donen una acreditació que et penges del coll on diu: "Artistes". Al cap d’una estona et veus envoltat del Salvador Alsius, Mònica Huguet, Andreu Buenafuente, Gerard Quintana, Pau Riba, Maria del Mar Bonet, Gurruchaga… De seguida perceps que és provincià dir a cada moment "mira aquest" o "mira aquell" i fas com que ja és habitual que et moguis en aquests ambients del món de la faràndula. Em vaig quedar amb ganes, això sí, de demanar–li una oportunitat a Nina.
El grup de poetes va patir a última hora les baixes de Casassas i Romera, potser danys col·laterals de la nit de dissabte. Així que els quatre gats i la gata ens ho vam haver de manegar tot sols. Les idees eren tres: una, treballar a partir de titulars de premsa; una altra, fer una glossa d’un quadre que mostrés el patiment que comporten les guerres (el Gernika tenia tots els números); l’última, modificar un poema que ja existís. Vam escollir aquesta darrera, a instàncies de l’Abdel Aziz.
Al principi estàvem arraulits de fred asseguts a les cadires de l’esplanada de la font. Començava a ploure. Queia dels arbres una pluja contínua de marranades primaverals. Però aviat vam descobrir les excel·lències de la zona VIP, a la qual teníem accés en mercès a la nostra condició d’artistes. D’entrada, estàvem a cobert de la pluja. De pas, hi havia barra lliure. Les dotze encara no és hora de prendre whisky, però qui diu que no és hora de fer una, dues o tres cerveses? Quan ja teníem acabat el poema, un parell de plats de paella i, apa, a veure com estan les coses allà baix.
A peu d’escenari, barrejats amb els periodistes i la resta d’enxufats, improvisàvem consignes: "No a la guerra, sí a la paella!", o recordàvem una que havia sentit en Luis al matí a l’Hospitalet, d’un surrealisme notable: "Contra la guerra, contra la pau". Entre el públic hi havia un ambient antiamericà remarcable. Em vaig sentir culpable per portar uns Levi’s de rebaixes i una jaqueta de pell autèntica (també comprada a preu de saldo). La majoria dels artistes, molt més avesats a aquest tipus de saraus, havien tret de l’armari les jaquetes i els pantalons de cuir sintètic.
Els artistes cantaven, ballaven i engrescaven l’ambient. En Labordeta va entonar el seu mític "Canto a la libertad" amb un raig de veu, com si cantés una "jota". Al Paco Ibáñez el van obligar a cantar la tornada de "A galopar" dues vegades més i, com que cantava tan baixet, li van posar acompanyament de bateria, perquè la gent seguís el ritme de la cançó. Abans o després (no ho recordo: era l’hora del vermut, una, dues, tres cerveses), el Dr. Flo de la Fura dels Baus es va despullar íntegrament amb dues noies. A baix, prop d’un centenar de persones emulaven els que hi havia a l’escenari. Les dones comentaven que les noies que acompanyaven el Dr. Flo, suposadament escollides en un càsting el dia anterior, no eren prou representatives de les nadiues barceloneses. I potser és cert que els piercings, els tatuatges, la mida de les mamelles i el color de la pell no en són representatius.
Poc abans del final, en Luis i l’Abdel Aziz van llegir el poema. No havia quedat pas tan malament. La traca final, Sisa, cantants i actors en ple (més algun que s’hi havia colat entremig), amb el "Qualsevol nit pot sortir el sol". Ben cert que actes com aquest són inútils, si entenem per útils que puguin aturar una guerra. No són inútils per tal que tothom prengui consciència de com de bé s’està quan no hi ha guerra. Despullats. Amb la música. Jo ja tinc el meu lema antibèl·lic: "No a la guerra! Sí a la paella!".
