[Publicat a L’Informador de Martorell el 14 de juny de 2002]
Efectivament: l’u que acompanya el títol vol dir que aquest article tindrà continuació. I, per si algú no em coneix, he d’advertir que acostumo a complir les meves amenaces. Així que parlaré del país transalpí no com es fa a les guies de viatges, sinó tot fent com deia Cervantes, al meu aire, sense buscar autors “que digan lo que yo me sé decir sin ellos”.
Primer vull parlar de la qüestió idiomàtica. L’italià, com és ben sabut, prové també del llatí i presenta una certa semblança amb llengües romàniques com el català o el castellà. Potser alguns recordareu l’anunci de fa uns anys: “L’italiano è una lengua molto fácile e divertente”. Això no obstant, no ens hem d’enganyar. No vol dir que totes les paraules, per harmonioses que siguin, es refereixin a allò que semblaven referir-se. Si aneu a un restaurant, no demaneu, posem per cas, “fagioli”. Tot i que aparentment és un exquisit plat de pasta, en realitat són mongetes tendres. Per si pot ser d’alguna utilitat en un viatge futur, adjunto aquí un petit curs d’italià bàsic a tres nivells, adaptat a la ESO.
Nivell de reforç: andiamo (som-hi), ciao (adéu), maccheroni (macarrons).
Nivell d’iniciació: mácchina (cotxe), chiave (clau), buona sera (bona nit).
Nivell d’amplicació: troppo piccola (massa petita), forse (potser), chiuso (tancat).
Si en algun moment no sabeu com es diu alguna cosa, digueu “prego”. És una paraula jòker, com el “pitufar” dels barrufets, i serveix per tot. Si ni així us entenen, proveu amb l’anglès. El parlen força malament i segur que, com a mínim, els impressioneu. Arribats a aquest punt, faig una trista constatació: quan veia algun cartell bilingüe (cal dir en quins idiomes?), els ulls se me n’anaven cap al text en anglès. És ben trist pensar que se’ns faci més entenedora una llengua forana que una altra de veïna!
Canviant de tema, ja ho deia l’Astèrix això que els romans estaven bojos. I al volant, com a mínim, sí en donen mostres, d’aquesta bogeria. Si esteu creuant per un pas de vianants, el normal és que els cotxes no s’aturin. Algú potser fins i tot us pita. Els més educats, us esquiven. Ningú, però, s’aturarà si et veu a la vorera: has d’envair la calçada, apretar el pas i encomanar-te al primer sant que et vingui al cap, sant Miniato o sant Antoni, posem per cas.
Una bona opció per desplaçar-se, tenint en compte que caminar pot resultar a vegades un acte tan heroic com estudiar oposicions a carter del Capitoli, és agafar el metro o l’autobús. Tot i que la meva acompanyant i jo vam pagar escrupolosament cada desplaçament, sembla ser que allà ningú pensa que allò de pagar vagi adreçat específicament a ell, perquè ben bé tothom es cola. Però, que hi ha alguna cosa de més maca i més gratificant per un turista que saber que, només amb les seves aportacions, es cobreixen les despeses de la xarxa de metro d’una capital europea?
No vull abusar de la vostra paciència. Ja acabo. Només deixeu-me parlar d’un parell de cosetes més. Primer, que l’elegància proverbial del italians respon a una realitat objectiva. El gust per lluir la roba potser és més acusat al nord del país (Florència, Milà), però les corbates de Via Veneto, que costen un bon grapat de lires, també les valen. Segon, que si després de fer-vos un fart de veure monuments encara us queden prou energies, aneu a un dels meus racons preferits: la gairebé insignificant església de Santa Barbara dei Libreri, a la Via Giubbonari, prop de la Campo de Fiori. Com va dir algú, no sempre ens agraden els millors llibres ni els millors amics. Això és el que em va passar a mi amb aquesta església.
