[Publicat a L’Informador de Martorell el 15 d’octubre de 2004]
Fins i tot qui no ha llegit Il Gatopardo pot haver sentit aquella frase memorable que té a veure amb la capacitat de regeneració dels poderosos. Ve a ser: “tot ha de canviar perquè tot segueixi igual”. Al llibre esmentat, un aristòcrata que assisteix a l’adveniment de la república italiana és prou sagaç per contemporitzar i reciclar–se convenientment en burgès de tota la vida. Com va passar aquí amb l’adveniment de la democràcia amb els franquistes que tot d’una esdevingueren impulsors de la democràcia. Allò que es diu del mateix gos amb diferent morrió. Avui dia l’aristocràcia de facto, per aconseguir que no se la qüestioni, també s’ha reciclat. Ara la componen polítics, senyores de toreros, mecenes de les manifestacions artístiques i col·laboradors televisius, entre d’altres.
On vull anar a parar és, però, a un altre lloc: a la semblança entre els aristòcrates i els famosos. De fet, podríem dir que els famosos d’avui són l’aristocràcia d’abans (com els nòvios d’abans, que ara han estat degradats a la denominació d’amics). Primer de tot, totes dues condicions són assumptes veneris. En el cas dels aristòcrates, la noblesa passa als fills, és hereditària. En el cas dels famosos, generalment és també Venus qui fa que la fama irradiï: no només als fills sinó als amants, sense que entremig calgui procreació. D’aquesta manera, no és gens difícil de trobar qui surt a les revistes del cor perquè és néta o ex–marit de la filla d’un famós. O ex-amant de l’ex-marit de la filla d’una famosa i combinacions tant o més demencials. Cosa que, d’altra banda, demostra com és de difícil l’anonimat. Si convenim que principalment la televisió atorga i lleva el ceptre de la popularitat, hem de reconèixer que resulta molt complicat trobar algú que encara no hi hagi esgarrapat uns segons de càmera a una televisió, potser local. Ser famós és només una qüestió quantitativa: consisteix a perdurar a les ones hertzianes una mica més d’allò que ho fa la mitjana de la gent.
El segon punt de contacte entre aristòcrates i famosos té a veure amb el paper d’ambdós col·lectius. La noblesa tenia tradicionalment la utilitat de ser exemplar: la situació de privilegi la instituïa el rei (de fet, encara la institueix) a canvi que el noble irradiés unes suposades qualitats personals que es transmeten en el llinatge. Els populars d’avui dia tenen un paper idèntic: transmetre valors, sobretot el de la inanitat, que es concreta en apologia dels centres d’estètica i denigració de l’esforç que representa el treball. Paradoxalment, gran part dels famosos resulten un bon estímul econòmic, perquè es proclamen majoritàriament empresaris. Gairebé mai no es diu quina empresa tenen, però que un guàrdia civil passi a ser empresari és força comú.
Jo els recomano a vostès que vagin amb molt de compte si van a un programa de televisió a fer de públic. Amaguin-se ben amagats de l’objectiu. La televisió fa i desfà popularitats a un ritme frenètic. Un mal dia el té tothom i potser acabaran pagant una tarda a la televisió amb una fulgurant carrera d’empresari.
