A l’última campanya al Parlament, Esquerra Republicana de Catalunya va fer servir un lema per fer-se perdonar el primer tripartit: “Humans, com tu.” És a dir, que reconeixien implícitament que s’havien equivocat perquè eren humans, massa i tot. Com tu. Com jo. Encabat, quan van tornar a tenir la famosa clau per formar govern, es van tornar a equivocar amb la mateixa alegria i es van ajuntar amb altres dos perdedors de les eleccions. Humà i legítim, però estrambòtic.
Els cartells d’aquella campanya d’ERC em van semblar fantàstics. Hi sortien Puigcercós i Carod fent coses molt estranyes. L’un ensumava un tomàquet i l’altre manipulava un trepant, com dient mira què normals que som. Però són coses que jo no faig pràcticament mai i que suposo que ells tampoc, perquè fan jornades maratonianes després de les quals no aniràs a la Boqueria a comprar tomàquets pera o et dedicaràs a molestar els veïns fent forats a tort i dret. Tret que siguis un marcià o que menyspreïs els veïns.
El cas és que després de la segona ensopegada amb el tripartit, ERC es va plantejar deixar enrere la fama de partit volcànic, ple d’eixelebrats, i dedicar-se a fer el Montilla i gestionar. Com si Catalunya fos un despatx d’administració i no un país. Per a això era fonamental esgotar la legislatura al preu que fos. Que Carod deixa de tenir un càrrec orgànic a ERC però segueix de vice-president del Govern? Cap problema. Que el secretari d’organització (i exconseller per uns dies!) surt del càrrec per la porta petita? No problem. Que Carretero es dona de baixa del partit? No problem at all: la lava del volcà està sota control.
El pitjor de tot plegat és que a ERC semblen no adonar-se d’on mena aquesta política de pactes. Com si la pinça PS(O)E-PP no hagués mostrat la seva eficàcia al País Basc i no fos veritat allò del quan vegis la barba de ton veí pelar… La deriva basca és factible: segons La Vanguardia (15.05.09), hi ha hagut contactes entre Rajoy i Montilla, amb la intervenció de Sánchez-Camacho, per repetir la jugada a Catalunya.
Davant d’aquest escenari, un pacte futur CIU-ERC és l’únic engrescador per a gran part del país. No per als partidaris de la desnacionalització catalana i consegüent renacionalització espanyola, però sí per al sector que creu que al nostre mal ja li convé una mica de soroll. Que ruc i pagès s’avinguin a anar junts d’una vegada, com deia aquell.
Mentre arriben les properes eleccions nacionals, les del Parlament, ERC i CIU fan per separat sengles apostes serioses per Europa tot enviant-hi joves irats (Junqueras i Tremosa, respectivament) que se les hauran d’haver amb els tiranosaures habituals. Si tot va bé, aniran a fer sentir la veu de Catalunya en un de tants escenaris on s’ha de fer valdre. Perquè si tu no piules, ja s’encarregaran ells de parlar per tu: Barrionuevo, Vera, Josep M. Sala…
Necessitat de la unitat d’acció del catalanisme.