Al passeig marítim de Calafell, prop de la frontera amb la platja de Sant Salvador, que pertany al municipi veí del Vendrell, crida l’atenció de qui hi passeja una casa de dos pisos, amb portes i finestres pintades de blau i un balcó de fusta negra portat de les Canàries, en tot aliè a l’estil tradicional de la zona. Es tracta de la Casa Barral, on el poeta, editor, memorialista i polític de la generació del 50 passà moltes hores de la seva vida.
La casa se situa al barri de l’Espineta, antic barri pescador, i era originàriament una botiga, és a dir, un magatzem per als estris de pesca i fins i tot per a les barques, la qual cosa explica l’amplada exagerada de la porta d’entrada. El barri es diu l’Espineta per una sopa la base de la qual era l’espina del peix, i a la susdita frontera amb el Vendrell hi ha un carrer amb aquest nom que, els dies de pluja, com el 25 d’agost de 2008, es torna a convertir en riera per unes hores. L’Espineta, per cert, també és el nom d’un restaurant que regenten en aquesta illa de cases un fill i una filla de l’editor Barral.
Cal remarcar això d’antic barri pescador perquè l’auge del turisme, sobretot a partir dels 70, provocà l’abandó definitiu de l’activitat pesquera, que es va desplaçar a Vilanova. La llotja d’aquest tram de passeig marítim s’ha reconvertit en club social de la confraria de pescadors. Sens dubte, un dels atractius de la Casa Barral rau a mirar les fotos d’un turisme incipient que barrejava a la sorra de la platja les barques avarades dels practicants d’un ofici agonitzant i les tovalloles dels estiuejants pioners.
Quant a la casa, acull fotocòpies de mecanoscrits de Barral i no originals, ja que el fons Barral és a la Biblioteca Nacional de Catalunya. És interessant, però, de veure-hi els olis i dibuixos d’un artista tan polifacètic. Polifacètic fins al punt que, cap al final de la seva vida, es va implicar en política, i com a senador del PSC va promoure projectes de llei com la de costes i la de propietat intel·lectual.
Juan Marsé, últim premi Cervantes, va acompanyar Barral en els seus últims mesos de vida, passats a Calafell, i encara avui dia no és estrany veure el novel·lista passejant-hi el gos. En morir, les cendres de l’editor es van llançar a “este asqueroso mar dominguero”, en paraules del narrador de La muchacha de las bragas de oro. D’això ja en fa 20 anys, però encara ens queda a la retina la imatge de Carlos Barral amb pipa i gorra de mariner, abans de partir cap a la mar.
