Un cunyat meu està engrescat perquè s’ha comprat el llibre d’una escriptora que parla sobre la por al canvi. A casa seva, tant la dona com ell estan llegint sobre els paranys de la por i reflexionant-hi. Em vénen a la memòria uns versos de La terra gastada, de TS Eliot: “L’hivern ens va mantenir calentons, va cobrir / el terra amb neu que induïa a l’oblit, va alimentar / una vida mesquina amb tubercles sens vida.” És difícil glossar tanta concentració expressiva i de significat, però els versos del Nobel, entre moltes altres coses, per a mi signifiquen que és possible portar una vida miserable sense voler-la canviar, una vida marcada per la por. Si un es resigna a viure sota la neu de l’oblit, conforme amb les vaques magres, pot anar fent la viu-viu. I qui dia passa any empeny i tal dia farà un any.
Però deia el poeta que als llibres només calia demanar-los una cosa: que ens canviïn la vida. Particularment, un dels llibres que me la va canviar fa més d’una dècada va ser Afirma Pereira, el text que encimbellà l’italià Antonio Tabucchi. Els centenars de milers de lectors que va tenir la novel·la deuen recordar perfectament que la protagonitzava un periodista més aviat poruc de la secció de cultura d’un diari. (És una pulla corrent allò que, dintre del periodisme, qui no serveix per a res cobreix esports o cultura.) Doncs bé: resulta que Pereira, a sobre que és un inútil de l’espècie aquella dels que vaig descriure la setmana passada, a sobre, té problemes de cor i està a pic de jubilar-se. És una persona condemnada als granissats de llimona i que no vol complicacions. Però comença a tenir-ne tan bon punt un jove revolucionari, Monteiro Rossi, comença a col·laborar amb ell, a les necrològiques de cultura, i parla dels seus protagonistes, alguns dels quals tenen aquell mal vici de comprometre’s amb els temps que corren –parlem dels convulsos anys 30 a Europa–. Al principi, Pereira s’escandalitza, agafa el ribot i estatuteja (és a dir, retalla) totes les aportacions del col·laborador abans de publicar-les. Fins que el pelen. No a Pereira, sinó al jovenet. Llavors el veterà periodista s’adona que ja està bé de contemporitzar i de nedar i guardar la roba, s’arromanga i s’enfanga fins al coll.
No eren temps fàcils, els de la dictadura portuguesa. Sabem que Pereira acaba prenent partit i que en surt mal parat perquè una frase recorrent del llibre és la que el titula: “afirma Pereira”. En altres paraules: està fent una declaració davant la policia. Per subversiu, sediciós, traïdor… En fi, qualsevol acusació d’aquestes. Com a mínim, però, ha fet les paus amb la consciència.
Relligant tota aquesta aparent digressió amb el primer paràgraf, el que vull dir és que Pereira es va implicar en una qüestió sobre la qual, d’entrada, no hi tenia ni art ni part. La pregunta que ens hem de fer també cadascú de nosaltres tampoc no és gaire original: què faries si no tinguessin tanta por? I la resposta sempre implicarà moure fitxa en el tauler d’escacs de la nostra vida, lluny de quedar-nos quiets menjant a cobert tubercles escarransits.
Cal conviure amb la por i actuar malgrat que ens vulgui paralitzar, perquè la valentia no és l’absència de por, sinó la capacitat d’oposar-s’hi. Vull acabar citant un fragment de la novel·la Afirma Pereira perquè és un resum magistral de quant hi ha d’heroisme i resignació en l’acceptació del destí personal: “No sé per què faig tot això per vostè, Monteiro Rossi, digué Pereira. Tal vegada perquè vostè és una bona persona, respongué Monteiro Rossi. Això és massa simple, replicà Pereira, el món és ple de bones persones que no cerquen problemes.”
