25A, una data memorable



Diumenge dia 25 d’abril es van celebrar les
eleccions presidencials a Àustria, que van obtenir un resultat de participació
inferior al 50%. Per què no van votar les persones que es van quedar a casa o que
van anar a les precioses platges austríaques? Doncs perquè consideren que tot
està bé com està, o que el resultat no depèn de només del seu vot, o creuen que
no podran canviar res, o estan fatigades amb tanta democràcia…

Les eleccions austríaques, per posar-ne només
un exemple, són unes eleccions que han tingut una cobertura normal. Vull dir
que engegues la televisió i vulguis que no allà les tens, davant dels nassos.
Si més no, a Àustria. En canvi, el referèndum que es va fer a Martorell el dia
25 d’abril va ser un xic més invisible. Va arribar una persona a peu d’urna (ja
se sap que les urnes tenen peus) que afirmava no haver sentit pràcticament a
parlar de la consulta i que se n’havia assabentat de miracle. Si descartem que
la persona en qüestió procedís d’un altre planeta, cosa no del tot descartable,
tal vegada s’ha d’admetre que no n’hi va haver prou amb pancartes, balconeres, cartells,
falques de ràdio, notes de premsa a diversos mitjans, fulletons als mercats,
als establiments i a les bústies. Aquesta insuficiència informativa, en
qualsevol cas, també s’explica des del paper dels mitjans de comunicació: els que
també operen fora de l’espai català de comunicació o que tenen interessos
estatals no van cobrir la notícia o ho van fer unànimement amb un biaix que
convidava a l’abstencionisme o al boicot.

Es tracta, doncs, d’una consulta
“cuatrogatuna”, per utilitzar el feliç adjectiu que feia servir un no votant en
un diari digital? Doncs depèn de com es miri. Des de l’inici de les consultes,
quasi una  de cada quatre persones amb dret
a vot s’ha apropat a les urnes. De 2 milions possibles de votants, prop de
500.000 han dipositat una papereta des del 13 de desembre. Però, alerta, que el
percentatge de participació es corregeix a l’alça si es prescindeix dels
electors de 16 a 18 anys i dels súbdits estrangers, molt abstencionistes en
aquest referèndum en què sí que podien votar.

En resum: les onades de referèndums no són “cuatrogatunas”
amb el factor de correcció suara esmentat. Menys encara si es té en compte que les
municipals i nacionals apleguen un 50% de votants i només les generals convoquen
el 75% de la ciutadania. No està pas malament, doncs, un 25% global (amb joves
i estrangers, alerta) per a unes consultes no vinculants organitzades des de la
societat civil, sense suport institucional i sense gaires recursos.

En el cas de Martorell, per exemple, els 2.801
vots que ha aconseguit mobilitzar Martorell Decideix (12,4% de participació) són
més que els que aconsegueixen moltes forces polítiques en eleccions municipals,
nacionals, estatals i europees. Però encara més:  2.523 vots locals favorables a la
independència no són tots els possibles, perquè hi ha qui creu que el resultat
no depèn de només del seu vot, que no podrà canviar res, o està fatigat amb
tanta democràcia, com deia al principi.

Encara una altra dada, i amb això acabo: el
PSC va obtenir a les darreres eleccions al Parlament un 26% dels vots
escrutats. Però si es considera tota la població major de 18 anys, que arribava
el 2006 als 6 milions, el resultat és que van votar el partit que encapçala el
govern tripartit un 13% del cens. No hi ha tanta diferència entre un 13 i un
12,4.

No tinc cap dubte que d’aquí a uns anys, quan
es porti a terme un nou referèndum nacional sobre aquest tema, i confio que amb
caràcter vinculant, la gent no recordarà què va passar a les eleccions
austríaques. Segur, en canvi, que el precedent del 25A de 2010 estarà molt viu al
cap de qui pensa que la independència no és una panacea, però sí la solució de
tants problemes que no es podran resoldre d’una altra manera.

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: 25A, una data memorable

  1. Andreu diu:

    Benvolgut Sigrun,

    Encara que amb cert retard, contestaré una per una les teves afirmacions.

    Primerament, el jovent de 16-18 anys i els immigrants són col·lectius força abstencionistes. Prescidint d’ells, la participació a Martorell va ser del 18%.

    Pel que fa al vot anticipat, existeix en qualsevol votació. D’acord que hi havia molts dies per a fer-lo efectiu, però és una possibilitat que ha de donar-se sempre.

    Quant a l’incentiu amb preservatius, suposo que no parles de Martorell. Si és així, digue’m a quin institut i qui se n’encarregava. M’estranyaria molt que s’hagués seguit aquesta estratègia, d’altra banda no tan diferent en el fons de les arrossades i sopars-mítings que s’ofereixen als adults.

    Finalment, tot això que dius al final sobre la feina digna i el plat a taula no es pot deslligar de l’exercici de la política. A mi em sembla que la independència del Sàhara i el dret a l’autodeterminació en abstracte estan molt bé, però en concret, a Espanya, és una pregunta que no es deixa fer. Aquesta és la realitat. I com que els drets no s’ha de demanar permí per exercir-los, hi ha hagut gent que s’ha esforçat a fer tots els papers de l’auca (fer una campanya, muntar actes, celebrar les votacions, etc.) perquè es pogués fer la pregunta tabú, per realitzar una consulta homologable als referèndums habituals.

    En altres paraules: a mi sí que m’importa el que facin els polítics. I no veig cap incompatibilitat entre això del plat a taula i la celebració de la consulta.

Els comentaris estan tancats.