A casa dels meus pares hi havia pocs llibres. Potser no tan pocs com a casa d’en Martin Scorsese, on una bíblia era l’únic volum als prestatges. A les dues bíblies de casa dels meus pares, la de fer bonic i la de llegir, hi havíem d’afegir alguna novel·la de l’oest –en el millor dels casos escrita per Marcial Lafuente Estefanía– i una bona col·lecció dels llibres que regalava per Sant Jordi la Caixa de Sabadell. Al este del Edén, per exemple. Jo, com a nen curiós que era, llegia el que queia a les meves mans. El que tenia a l’abast. Que hi havia El este del Edén? Doncs me’l llegia i prou, i barrejava aquestes lectures amb les de llibres de la biblioteca de barri i la de l’escola.
[@more@]
Una de les poques rareses en aquella llibreria familiar més aviat migrada era una novel·la d’en Paco Candel: Donde la ciudad cambia su nombre. Fa més de 20 anys que vaig llegir-la, no em demaneu tanta memòria com per recordar-ne detalls. Però d’aquella lectura em va quedar la idea que a Barcelona no a tot arreu lliguen gossos amb llonganisses, que existeix una realitat perifèrica més aviat lletjota i que les capes abans dites populars no cal que les idealitzem, que la misèria material pot anar de la mà de la misèria diguem-ne espiritual.
L’any 97 vaig anar a veure en Francesc Candel a l’Hospitalet, en el marc d’unes xerrades que un amic meu periodista, en Luis F. Zaurín, organitzava llavors. En Candel va tenir la gentilesa de dedicar-me l’exemplar atrotinat i esgrogueït del llibre abans esmentat, publicat per Reno i distribuït per Plaza & Janés a l’any de la picor (1976). Em va escriure això: “Per a l’Andreu González, que va llegir aquesta novel·la sent un nen. Sort que la hi van deixar llegir”.
Aquell mateix estiu vaig llegir Un ayuntamiento llamado Ellos, la lectura del qual tinc una mica més present. Escrita en l’estil àgil i amè, parla del pas de l’autor per la política municipal. Candel, que va militar al PSUC i el 1979 va ser escollit regidor de Cultura a l’Hospitalet de Llobregat, trasllada a la novel·la les vivències de la política municipal d’aleshores. També es permet de caricaturitzar els enemics dins l’ajuntament. Recordo especialment dos detalls del llibre. El primer, una càustica referència a un sopar que tots els polítics paguen a l’escot. Candel postil·la una cosa així com: “Va ser l’última vegada ho vam fer”. A partir de llavors, el tot pagat va anar a càrrec de l’erari públic, s’entén. El segon és una tendra referència als “poetas de sobaquillo”, aquells que traginen els versos arreu i els llegeixen al primer imprudent que tenen a l’abast. En els moments inicials de la transició, és clar, el que predominaven eren els romanços escrits a la manera de Miguel Hernández, en què s’enarborava la paraula “poble” i visca el poble i el poble amunt i avall. Modestament, he intentat sempre no ser un poeta d’aquest tipus.
Quant a la figura política d’en Candel, va ser la de qui, provinent de postures d’esquerra, va esdevenir simpatitzant del nacionalisme, un cert nacionalisme que ara en diem transversal, cosa que fa que entre els patrons de la Fundació Privada Paco Candel hi hagi Jordi Pujol, Carod-Rovira o Salvador Cardús, per esmentar tres postures diverses dintre de les diverses cases del catalanisme.
Polític, escriptor i periodista, ens deixa un testimoni de coherència entre el que es diu i el que es fa, emmarcat en un compromís amb els desfavorits, en particular els nouvinguts. Descansi en pau.
