Pujols, català universal, però no tant

Aquest article és una resposta a “Francesc Pujols, català universal”, publicat a L’Informador núm. 1290, del 9 de novembre, els autors del qual són Antoni Gomis i M. Teresa Pardo. En el seu article carreguen contra la sèrie de tres també publicada per L’Informador sota el títol “Francesc Pujols, postmodern català” (I, II i III). Abans que res he de dir que sóc amic d’Iván Sánchez Moreno i que aquest professor universitari ha prologat dos llibres meus de poesia. No me n’amago. Ara bé: intentaré que en aquestes línies l’amor a Plató no s’imposi a l’amor a la veritat.

[@more@]

En el seu article, el Sr. Gomis i la Sra. Pardo incorren en una sèrie d’inexactituds que voldria posar de relleu. La primera d’elles ja la trobem en el primer paràgraf del seu escrit i es tracta de titllar Pujols d’àtic. Si hom consulta el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, constata que àtic vol això: “Pur, simple i d’una elegància refinada, s’aplica a un estil literari o artístic”. Francament, titllar d’àtica la prosa d’un autor capaç d’omplir pàgines i més pàgines d’un farrigo-farrago que no conté un sol punt sembla exagerat. Part de la incomprensió de què ha estat objecte el pensador català té a veure amb la seva poca capacitat de fer-se entendre. La visió artística i religiosa d’en Gaudí, per exemple, pateix d’aquest menyspreu per la claredat. No hi estava obligat, a la claredat, però no es podrà queixar de no ser comprès qui no fa perquè l’entenguin. L’estil de rotativa (altrament dit orgànic) pujolsià, que s’emmiralla en la música wagneriana, és l’antítesi de l’aticisme. Francesc Pujols no és precisament Josep M. Espinàs, perquè ens entenguem.

Una altra inexactitud és titllar Ramon Llull de “geni més gran –en pensament– que ha donat la humanitat”. Aquesta afirmació sembla un pèl exagerada. Primerament, perquè concebre la filosofia com el rànquing de l’ATP pot semblar frívol. Segonament, qui fa aquesta classificació i basant-se en què? En popularitat? Llull té més de 2 milions de referències al Google; Plato (Plató en anglès), més de 23 milions. Ara bé: si del que parlem és d’influència en el pensament, acceptarem que Ramon Llull és el geni més gran si fem un petit esforç per oblidar Sòcrates, Plató, Aristòtil, Descartes, Hegel, Kant… No es podria entendre l’afirmació que encapçala el paràgraf més aviat des d’un cert xovinisme?

D’altra banda, també s’ha de dir de l’article del Sr. Gomis i la Sra. Pardo que titllar Racionero de “saltimbanqui” per tal de denigrar les idees d’aquest patró de la Fundació és un recurs fàcil. Que no debatem idees? Que no parlem de parers? Què hi tenen a veure les simpaties polítiques prou conegudes de Racionero amb els judicis que té sobre Francesc Pujols? Que potser cal ser bon català per poder jutjar una aportació filosòfica? Dintre del repertori de fal·làcies, és molt coneguda la que menysté les idees d’algú per ser qui és.

Quant al fet que Sánchez Moreno i de Castro i Piera escriuen sumpèctica i no sumpèptica, només cal matisar que és una errada per inadvertència, no per desconeixement. Servidor és corrector i podria donar noms d’escriptors que, ai las, si no els corregissin el que escriuen i els jutgéssim per l’ortografia! Comparteixo la seva preocupació per la manca de cura en l’ús de la llengua, però també cal dir que vostès són una excepció dintre de les publicacions locals, que acostumen a anar plenes d’incorreccions de tota mena.

Sigui com sigui, ens hem de felicitar que la figura de Pujols aixequi debats tan apassionats. Tant de bo sigui un signe no que estem disposats col·lectivament a perdre’n el llegat.

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura, Francesc Pujols, Martorell i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.