La transsubstanciació dels professors mandrosos

–         Mira, lector. Entre els molts professors que conec, n’hi ha un parell que estan ben sonats. Ella és la típica psicopedagoga que aplica la llei del mínim esforç i, com que és la cap d’estudis, s’assigna nou hores de classe a la setmana, totes elles de crèdits variables, és a dir, de maries i amb pocs alumnes, i la resta del temps volta pel centre d’ací d’allà saltironant, sense cap ocupació coneguda. Pel que fa a ell, és el típic que té assignats a l’horari hores de desdoblament que no fa, ja que té un tracte preferent amb la cap d’estudis…

[@more@]

–         Andreu, on vols anar a parar? De vegades amb els seus articles em perdo…

–         Sigues pacient, lector. A veure, només amb el que t’he explicat, tu què n’opines, d’aquest parell d’individus?

–         Home, doncs que són uns indesitjables i que els haurien de tallar les ales. Quan hi ha algú que té tanta barra, la cosa va a més, ja que el sentiment d’impunitat és creixent.

–         Hi estic d’acord, benvolgut lector. I si ara et digués que aquests personatges de la pitjor espècie s’han transsubstanciat i, tot d’un plegat, s’han convertit en professors modèlics?

–         Apa, va! Els miracles, a Lorda, i quan la Verge vol!

–         Bé, no és ben bé que siguin models de res, sinó que ara ja estan, com aquell qui diu, fora de l’abast de qualsevol reprovació.

–         I ara! Què m’estàs dient? És que aital cosa és possible?

–         Em temo que sí, benvolgut. Resulta que han aprovat unes oposicions al cos de mestres…

–         Però què m’estàs dient! Aquests personatges també volten per la pública? Que no són patrimoni de la concertada!

–         Resulta que aquesta xacra és com una taca d’oli. Quan el paràsit troba que el medi no és propici, canvia de medi. El problema és que en una escola concertada aquests personatges encara estaven una mica controlats. En canvi, ja saps allò que quan no hi ha el gat els ratolins fan bugada…

–         Ja hi ets un altre cop! Però si tu no treballes a la pública, així que no en pots opinar.

–         Ai las! Però que he patit ablació de clítoris? No cal haver-la patit per estar-hi en contra. A més, que si parlo de la pública és perquè em preocupa que algunes coses no hi acabin de rutllar. I una de les coses que no funcionen bé és això del càrrec vitalici i que no et puguin fer fora encara que siguis una vergonya per a la professió. Dit suaument, la manca d’autocrítica.

–         Tu el que passa és que estàs en contra de la vaga i dels sindicats. Ets un esquirol.

–         Doncs mira, et tornes a equivocar. Sóc del 27% de professorat que paga quota sindical. I no és d’ara, ja fa uns anyets. Ara bé: muntar un ciri per una llei que encara no està ni en tràmit parlamentari… Crec que fa anys que hauríem d’haver donat un cop a la taula, però no per aquesta llei en concret.

–         Amb la teva frivolitat ataques el bon nom del professorat. A la pública hi ha bons professionals.

–         És clar que sí! Només faltaria! La majoria són molt bons. Per això dic que s’ha d’acabar amb la zitzània que creix entre les roselles. Perquè cal que neixin flors a cada instant i…

–         No comencis, poeta.

–         D’acord. Concedeix-me, doncs, només com a possibilitat, que no tots els professors de la pública són probes i que caldria fer alguna cosa amb els dropos que la llasten.

–         Va, ara que no ens sent ningú, et diré que estàs carregat de raó.

–         Gràcies.

–         No es mereixen.

 

 

Quant a gonzalezcastro

Andreu González Castro ha publicat quatre llibres de poesia en castellà (Retablo de Nueva York, Obra Nueva precedido de Currículum vítae i Maniobras diversivas) i un altre en català (Epigrames del Mas d'en Gall). També ha publicat el llibre de contes Safata d'entrada i ha coordinat en col·laboració amb Iván Sánchez Moreno La palabra justa. Homenaje a José Carol. Juntament amb Armando Luigi Castañeda ha escrit 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid), publicat a Cossetània. Ja en solitari, és autor de 100 moments estel·lars del Barça (Cossetània, 2011). El seu debut novel·lístic ha sigut Bon cop de falç! (Columna, 2011), una obra escrita en col·laboració amb Ramon Gasch. El llibre va rebre el premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2011. Publica de manera regular a la revista de cultura i pensament El Ciervo i al setmanari L'Informador de Martorell.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.