Ara que ja sabem el resultat de les eleccions generals, potser podríem fer alguna reflexió serena sobre això que anomenem llibertat d’expressió. Un dels actes més desafortunats en contra d’aquest dret va ser el boicot a l’acte que el PP havia organitzar a la Universitat Pompeu Fabra. És paradoxal que els boicotejadors defensessin l’acció apel·lant al feixisme del Partit Popular i que, a sobre, els escarnissin dient-los que fan victimisme. Les pancartes d’oposició –i sobretot els opositors– s’han de quedar fora del lloc on es fa l’acte de partit: significar-s’hi en contra, protestar, escridassar o el que sigui abans i després, però no mentre s’esdevé.
Apunto tres idees bàsiques. La primera, que els partits han de poder expressar les seves idees en públic. Fa una pila d’anys la curiositat em va fer treure el nas a la Facultat de Dret en un acte no sé si de Felipe González o de Pilar Rahola i Àngel Colom (la memòria em traeix). Allò era ple com un ou, però hi van irrompre 50 exaltats amb banderes de no sé quin país (no recordo si d’Espanya o estelades, tant és) i, al cap d’una hora d’esperar que l’acte comencés, me’n vaig anar avorrit. Numèricament, quatre arreplegats van fúmer més de 500 persones. Segon apunt: els partits pretenen ser hegemònics, constituir majories (o no) i governar. Quan això deriva en el desig d’anihilament del contrari, llavors sí que es pot parlar de feixisme. I un tercer apunt: les víctimes no fan victimisme. Quan a algú li posen la mordassa a la boca i es queixa, no fa victimisme: es queixa perquè el fan víctima. En resum: que el Partit Popular pot caure més o menys simpàtic, però no és sobrer dins del sistema polític, perquè ara com ara representa un col·lectiu important de catalans i espanyols. I no és un partit feixista ni de lluny. Que potser tenen una policia pròpia? Que envien gent a camps de reeducació? Que han cremat el Parlament?
El desig d’anihilació del contrari, contràriament al que se’ns vol fer creure, sol ser transversal als partits polítics i no en són al marge els partits minoritaris. Fa cosa d’un any vaig presencia de visu un exemple d’aquesta manca de tolerància. Un membre de la CUP –no en diré el nom, encara que el podria dir– va agafar una Queta, la simpàtica mascota de Normalització Lingüística, i va fer aquest comentari davant meu: “N’hem de regalar als nens espanyols, a veure si s’ennueguen”. Em vaig quedar glaçat. Com és que aquesta persona pertany a un grup polític que parla constantment de manca de qualitat democràtica? Aquest afer, que anomenarem el Quetagate, no em fa perdre de vista que molta gent de la CUP, vull creure que la majoria, reprovarien un comentari com aquest i el titllarien sense embuts de feixista.
Parlem amb propietat. Feixisme és la creença pregona que a l’enemic no li hem de donar ni aigua. Qui diu que hi hem de parlar quan el que cal és exterminar-lo?
