[Publicat a L’Informador de Martorell el 6 de juny de 2003]
ARTISTA: Escolania de Montserrat. LOCAL: Església Parroquial de Santa Maria de Martorell. DATA: 28 de març. AFLUÈNCIA: espaterrant.
A determinada edat, anar a veure una coral un dissabte a la nit sembla ser que és una d’aquelles coses que s’han de justificar. Vull dir que la plebs associa el món dels cantaires amb una certa carrincloneria que no s’adiu amb els meus 28 anys. I és cert que la tercera (i fins i tot quarta) edat predominava entre el públic. Vídues empolainades i amb pentinat de perruqueria m’envoltaven per tot arreu. Però això no vol dir que l’espectacle no fos interessant per a qualsevol persona desperta.
Veure cantar l’escolania de Montserrat és un espectacle únic. Per començar, també per als ulls. D’una banda, l’examen de les cares dels nens ja és prou reveladora. Hi ha qui davant de la bellesa només copsa la bellesa. Hi ha qui davant de la bellesa en constata el cost. Perquè és cert que els escolans, en general, semblen homes prematurs, emmidonats. El del mig de la primera fila, un nen de cabellera rossa, potser n’era el més bufó. Però no somreia. Tenia el rostre d’un angelet de marbre. Només en vaig veure un que somrigués amb una certa assiduïtat. Els altres estaven seriosos en els seus cossos diminuts i fràgils. Hom intueix que aquesta seriositat és resultat de ser sotmesos a una disciplina fèrria que per part dels professors. En aquests temps que els professors no podem ni pegar els alumnes, ens les empesquem totes per tal de seguir torturant–los. El director de l’escolania tenia al rostre un somrís beatífic i es fregava suaument els palmells de les mans, com si escanyés un pardalet. Però amb la mirada ho deia tot. Petant els dits de forma imperativa. Tocant–los lleument les espatlles.
Una altra hipòtesi per a la seriositat és l’hora del concert, en la franja del dia post–Casimiro. Això feia que algun nen badallés de tant en tant. El primer badall que vaig veure el vaig prendre per un exercici d’escalfament vocal. El segon del mateix nen, ja no. Suposo que quan torni al convent li retrauran aquesta llicència i li posaran l’exemple d’un altre company que es tapava la boca amb la carpeta de les partitures.
La tercera hipòtesi que aventuro per a explicar la maduresa prematura d’aquests nens té a veure amb la freqüentació de la fonètica germana i la gramàtica llatina. A mi, aquesta última sí que em va deixar petja. Al meu col·legi de monges, a falta d’altre entreteniment, cantàvem mig en broma a l’autocar quan anàvem d’excursió un "Magnificat" en to campestre. El que cal destacar és, tornant a les llengües, un paral·lelisme evident entre l’escolania de Montserrat i el cantant de rap Eminem: a cap dels dos, en general, no els entenem. Dels uns, perquè canten en llatí, a dures penes acabem entenent un "in secula seculorum"; de l’altre, amb el seu anglès gangsta, només traiem en clar els motherfucker i la impressió que està molt enfadat i potser pateix restrenyiment.
Per als amants de les estadístiques, una dada: des de l’angle esquerre on jo estava assegut, vaig comptar 27 escolanets. D’aquest, 12 duien ulleres. La conclusió és senzilla: la música no només afecta l’oïda (Beethoven) sinó que pot també malmetre la vista.
Quant al concert, va estar dividit en dues parts. Potser de la primera en destacaria la primera peça, Laudate Pueri, de Mendelsshon, les dues de Schubert (Die Nachtingall i Ständchen) i les dues de Brahms. Les raons? Absolutament impressionistes i arbitràries. Dissortadament, els meus coneixements de música no són precisament enciclopèdics. Per ser més exactes, direm que ni de fascicle col·leccionable. Només vaig tenir un dia gloriós amb la música. A l’EGB, un matí inspirat vaig tocar amb la flauta la "Marxa escocesa" sense equivocar–me i el professor de música (a qui dèiem Bacterio, per la barba) em va ponderar hiperbòlicament. Potser va concebre unes grans expectatives que el temps, amb tot, ha desmentit amb excessiva cruesa.
Posats a ser impressionistes, diria que les veus acordades dels nens em recordaren el vers de Valéry: "La mer, la mer, toujours recommenceé!". Semblava que es perdien i tornaven, queien en picat i ressorgien miraculosament, llepaven tendrament una platja de sorra. En les peces de Brahms, el contínuum musical era deliciós i una mica després la gràcia aèria de les tonades populars era també remarcable.
A la mitja part, vingueren els parlaments de tres capellans i l’alcalde. Els highlights, els pinyols dels discursos, van ser, respectivament, els següents:
1) Capellà 1: "De porc i de senyor, se n’ha de ser de mena!".2) Capellà 2: "Seixanta anys de ministeri són molts anys". (Glossa: Fraga, nunca máis).3) Capellà 3: La llargària sí importa. (Matís: de les homilies).4) L’alcalde: Muxart i mossèn Pi / són exemples a seguir (L’auca del senyor Esteve).
Després del descans, uns quants nens demostraren ser multiusos: tragueren misteriosos instruments de corda (potser un violoncel) i vent (potser un fagot) i acompanyaren el piano. Em pregunto, però, què és el que diuen als nois a la mitja part. Els demanen que siguin més que correctes? Els demanen, potser, l’excel·lència? És aquesta escolania com el Barça, que no només ha de guanyar sinó que ha de fer–ho donant espectacle?
La segona part transitava per temes més populars i ben coneguts del cantants, que en algun cas no necessitaven de mirar les lletres. Entre ells, el "Cant dels ocells", que va ser atacat amb l’acompanyament instrumental del piano. Cosa que em va fer recordar els versos "quitadle los caireles de la rima", de León Felipe. Perquè el Cant, a diferència de les peces mediocres, guanya quan es despulla. Cal aplicar amb rigor la màxima minimalista "més és menys" quan es tracta de jutjar–lo. Cantat "a capella" hauria estat millor. Sense veus i amb un violoncel, com ens va ensenyar Pau Casals, sublim.
Quan va acabar aquesta segona part, els cantaires encara no havien entonat el "Virolai". El públic ja es neguitejava, perquè els escolanets havien fet com que se n’anaven. Picant de mans rítmicament, el públic els encoratjaven a seguir. Tot era un cop d’efecte estudiat. El cor, situat al voltant de la nau central, va interpretar el primer dels bisos. Hi havia gent que d’antuvi es pensava que era el "Virolai" i es posà dempeus. Uns segons després, seien decebuts. El segon bis (el ja esmentat "Cant dels ocells"), el cantaren des de l’escenari. I amb el tercer arribà el deliri: tothom es posà dempeus i acompanyà el cor en la tornada. Se sentia més el públic que les veus empetitides dels menuts. Allò era com un partit del Barça. La gent frisava per aplaudir i es va atipar amb el veritable himne nacional de Catalunya. Allò va ser el deliri. Si fóssim a Amèrica i el cor fos de gospel, la gent s’hauria permès d’entrar en trànsit, i tot. En qualsevol cas, l’escolania de Monserrat és, pels efectes sobre l’auditori, el més s’hi assembla aquí a la terra de la botifarra.
