Un amable lector, després de lloar una de les meves columnes (“Caram, noi, com la claves! Sembla mentida que hagueu de venir de fora de Martorell a dir-nos algunes veritats”), em demana que escrigui sobre les antenes parabòliques que hi ha prop de casa seva, al Pla. Em situo davant de la mítica botiga Casasayas i començo a comptar antenes: una, dues, tres… I així fins a vint-i-cinc. El nombre exacte no és el més important. De fet, només em fixo en la façana de davant. No miro cap als blocs del Solàrium ni la façana que queda sobre el meu cap. Compto vint-i-cinc parabòliques en un tram de carrer d’uns 100 metres, però segur que n’hi ha més fent un gir de 360 graus.
A la meva comunitat, per menys que això ja s’hauria apel·lat a l’estètica. A la meva comunitat, on hi ha qui utilitza carros de Mercadona per al transport intern de mercaderies i persones (de l’aparcament a casa, per exemple), hi ha molta sensibilitat estètica. Tinc veïns per als quals l’estètica de la façana és un assumpte de vital importància i branden el concepte cada cop que algú insinua que instal·larà en un lloc visible la part de l’aire condicionat que dóna al carrer. “Està prohibit. L’has de posar sota la barana del balcó”, li retrauran sens dubte. Un balcó en què ja hi ha botits un armariet, l’estenedor de la roba i algunes andròmines més. El cas és que en atenció a l’estètica i l’ecologia, a casa passem calor un parell de mesos a l’any.
Torno a les antenes. Consulto una autoritat en la matèria, la revista Casa y Jardín, i m’assabento que l’autorització per instal·lar parabòliques al balcó, la terrassa o la façana depèn de la comunitat. Ara bé: el Reial Decret 1/1998, de 27 de febrer, obliga que s’instal·li una infrastructura comuna quan el número d’antenes sigui superior “a un terç del nombre d’habitatges i locals” (article 6.1). En el mateix article, a l’apartat b, es pot llegir, a més, que caldrà la infrastructura comuna sempre que “l’Administració competent, d’ acord amb la normativa vigent que resulti aplicable, consideri perillosa o antiestètica la col·locació d’antenes individuals en un edifici”. En fi, que jo no sóc cap expert en estètica (la convivència forçosa amb carros de Mercadona m’ha corromput el gust), però sospito que a la façana de què parlem hi sobra alguna parabòlica: són matemàtiques elementals. I que n’hi sobren és miri com es miri: per sobreabundància i per manca d’estètica.
El que m’agradaria és saber quina és l’Administració competent i/o disposada a posar-li el cascavell al gat. La inhibició no és una resposta i la tolerància mal entesa ha convertit les façanes de certs barris en un mostruari de paelles. Infracció pura i dura, vaja.
