[Publicat a L’Informador de Martorell el 21 de juny de 2002]
El meu contacte primerenc amb l’obra de Clarín va ser en els remotíssims temps de l’EGB. Crec que cursava setè o vuitè quan tinc plena consciència d’haver llegit un fragment de La Regenta que no he oblidat d’aleshores ençà. Era aquell passatge memorable en què es narra quin és el comportament dels porters del casino de Vetusta en funció de qui és la persona que entra a l’edifici. Transcric el fragment de què parlo:
…los porteros se inclinaban al pasar un socio sin importancia, y hasta dejaban oír un gruñido, que bien interpretado podía tomarse por un saludo; si era un individuo de la Junta se levantaban de su silla cosa de medio palmo, si era Ronzal se levantaban un palmo entero y si pasaba don Álvaro Mesía, presidente de la sociedad, se ponían en pie y se cuadraban como reclutas. (Capítol 7).
Això ve a tomb per parlar d’una situació estrictament personal, davant de la qual a bon segur que molts s’hi han trobat: hom passa al costat d’algú que coneix més aviat poc i, quan el saluda –d’una manera, cal reconèixer, gens efusiva–, la salutació es perd en l’ infinit. A vegades resulta que aquell a qui anava dirigida la salutació tampoc no té cap motiu per negar-se a saludar-nos, però no ho fa. Estem segurs que ens ha vist, però fa veure que no. Una modalitat bastant curiosa de la finta visual respon aproximadament al següent esquema: a) saludem; b) ens tornen la salutació; c) ens alegrem: aquesta vegada, sí; d) ens hi apropem; e) se’ns hi apropen; f) passen de llarg i saluden una persona que hi havia darrere nostre. Ens han vistos, ens coneixen, però no s’hi han dignat. Aquesta vegada, tampoc.
En uns versos prou coneguts de Juan Ramón Jiménez, el poeta de Moguer demanava abrandat “la transparencia, Dios, la transparencia”, com si aquest fos un estat desitjable, quelcom que només es pot aconseguir mitjançant una disciplina contínua, o potser a resultes d’un do. Que potser a la meva curta edat ja he arribat a aquest estat de perfecció? La veritat és que m’estic posant en el paper i, a vegades, en comptes de firmar amb el meu nom, la mà s’emancipa del cervell i decideix pel seu compte canviar la signatura. Agafo el bolígraf i traço un garbuix que, en comptes de ser un pàl·lid intent de reproduir nom i cognoms, amaga un H. G. Wells, l’autor de L’home invisible.
A vegades tinc, fins i tot, un malson recurrent. Somio que vinc del col·legi, on la presidenta de l’AMPA ha passat pel meu costat sense saludar-me i on he entrat a una classe on ningú no ha respost al meu “hola”, i, en arribar al pati de la comunitat de veïns, hi ha reunió. Faig una salutació general i només trobo que silenci. Passo al costat del carter i tampoc no em saluda. Entro a casa, saludo la meva dona i tampoc no em respon. Per cert, que podeu deixar de llegir quan vulgueu i marxar sense saludar. Si és que encara sou aquí. Hola? Hola!
