[Publicat a L’Informador de Martorell el 5 de juliol de 2002]
Fa cosa de tres anys, quan jo estava en una altra feina, vaig fer tard al matí. Resulta que el dia anterior havia fet una migdiada que tenia intenció d’acabar a les sis de la tarda i, per tal d’assegurar-me que m’aixecaria a una hora raonable, vaig posar el despertador. Però a la nit em vaig descuidar d’endarrerir-lo a les cinc (del matí), l’hora a què m’havia de llevar l’endemà, i vaig fer tard a la fàbrica cosa de mitja hora.
De debò que mai no m’havia passat res de semblant. Mai no havia fet tard, i encara menys per culpa d’un encadenament de fets d’aquesta espècie. Però quan vaig explicar-ho als meus companys de feina, un d’ells, que no semblava especialment tanoca, i que fins i tot tenia estudis universitaris, va dir: “Sol passar”. I un servidor de vostès, que, per sort o per desgràcia, és força intransigent en punt a qüestions lingüístiques, no es va poder estar de replicar: “Com que sol passar? Home, si no m’havia passat mai”. Perplex i desconcertat, sentencià amb la condescendència de qui alliçona un pobre ignorant: “Per això mateix: que sol passar”.
Aquest succés em va ensenyar que hi ha qui confon les coses que ocorren excepcionalment, molt de tant en tant, amb les que solen passar; que hi ha qui ha perdut la distinció temporal entre les unes i les altres. En un relat curt torbador, Juan José Millás ens parla d’un pare al fill del qual li cau, de camí a l’escola, un adverbi de la bossa. El pare, que se n’adona, agafa l’adverbi i el posa al frigorífic, a una tassa en què hi ha un ou trencat. I tot i que arriba un dia que oblida que té l’ou a la nevera, aquest no es floreix gràcies a les propietats conservatives de l’adverbi, segurament un “encara”. I és que les paraules tenen poders. Poders per guarir, per convèncer, per fer-nos estimar.
Tornant a l’anècdota a la feina, potser més que perdre la distinció temporal, el meu company mai no l’havia tinguda. De la qual cosa se’n deriva tota una sèrie de conclusions. La primera, que hi ha parts d’una llengua que són més difícils de dominar que no pas unes altres. A tall d’exemple, l’ús apropiat dels adverbis, o de les perífrasis verbals (“sol passar”) o l’ús variat d’adjectius. La segona, que es deriva de l’anterior, que l’aprenentatge d’una llengua, fins i tot de la pròpia, no s’acaba mai, sinó que dura tota la vida. Així que quan ens pregunten si sabem anglès, crec que la resposta que més s’apropa a la realitat és un: “Home, doncs sí, i no”. La tercera, que vista l’extensió d’algunes incorreccions lingüístiques (qui pot aturar després de Gran Hermano l’ús incorrecte de l’anglicisme “nominar” –en té un de correcte: “posar nom”– en comptes dels castissos “proposar” o “presentar candidat”?), potser és millor plegar veles i reconèixer que la pèrdua de capacitat d’expressió lingüística -a voltes disfressada de canvi lingüístic- és un procés irreversible, fins i tot necessari.
De la mateixa manera que uns certs avantpassats de l’home van especialitzar les mans per a la manipulació i les deixà d’utilitzar per a subjectar-se a les branques, potser nosaltres deixarem d’emprar la llengua amb correcció, perquè, de manera anàloga, això ens ha deixat de ser útil. Tampoc els micos de què venim els Homo sapiens no parlen, ni falta que els fa, perquè ja s’entenen amb el seu llenguatge. I això que les coses inútils les perdem, al cap i a la fi, sol passar.
