[Publicat a L’Informador de Martorell el 31 d’octubre de 2003]
Els taxistes són gent ben curiosa. L’any 92 vaig muntar en un taxi i el conductor es va entestar a demostrar–me que sabia resoldre integrals. I sí, en va resoldre unes quantes mentalment, amb logaritmes neperians i tot. Aquest any 2002, a Nova York, en vaig trobar un altre (taxista, no logaritme) amb què vam tenir els meus acompanyants i jo una conversa profitosa. Al principi anàvem al taxi molt callats, però la conversa va començar quan, en arribar a un embús, vam notar que ningú no feia servir el clàxon. Li ho vam comentar i ens va respondre: “És que està prohibit”. I va apuntar amb el dit a un senyal que prohibia de fer servir el clàxon. A més a més, dessota el símbol, hi havia un número que indicava el preu de la multa. De la seva resposta vaig deduir: “Sembla que aquí les normes les fan per a complir–les”. “És ben estrany”, vaig dir en veu alta, “però al meu país les normes sembla que hi siguin per saltar–se–les”. El conductor va riure i els meus acompanyants i jo vam riure també, però amb un deix de tristesa.
El catàleg de prohibicions que no es fan respectar a casa nostra és aclaparador. Posem per cas la prohibició de fumar a les andanes de trens i metros a Barcelona. Recordo que quan van posar els cartells, per tal de no molestar els infractors, ja es va dir: “No, tranquils, que si algú fuma tampoc no hi ha multa. Posem la prohibició per veure si convencem algun passerell”. Total, que hi ha tanta gent que hi fuma com abans. Imaginem–nos un altre cas hipotètic referit a la circulació amb cotxe. Imaginem–nos per un moment que anem a 180 km/h per una carretera on el límit és 80. Imaginem–nos que una patrulla ens convida a apartar–nos–en al voral i un dels mossos ens diu amb veu ferma i posat de reprensió: “Bon dia. Sap vostè que circulava a més del doble de la velocitat permesa?”. Nosaltres no ens atrevim a dir res. Sabíem que infligíem una norma mentre circulàvem. Sabíem que si ens enxampaven ens en cauria una de bona. Callem. El mosso comença a apuntar a un talonari. Quan acaba d’escriure, ens estén un full on explica la infracció comesa i ens diu: “Que no es torni a repetir”. Aclaparats, fitem el full i veiem amb perplexitat que no hi posa cap quantitat en concepte de multa. Engeguem el cotxe, ens en anem i al cap d’una estona tornem a circular a 180. L’escena de la detenció es repeteix encara un parell de cops i cada vegada ens en sortim airosos, sense que ens toquin la cartera. Quan ja ens allunyem de la tercera patrulla, hi ha una idea que ens ha quedat ben clara: “Els Mossos d’Esquadra són imbècils”.
Jo sóc del parer que les normes, si es posen, s’han de fer complir. Dit d’una altra manera: que el seu incompliment ha de tenir alguna conseqüència. El filòsof de la Torre de les Hores, Francesc Pujols, quan parlava de la necessitat que hi hagués presons, ho feia en aquests termes: “hi ha homes que encara que no hi hagués presons, no farien cap mal; d’altres, en farien, i, finalment, hi ha homes que, a desgrat de les presons, fan mal”. (No hem de ser tan innocents com els anarquistes, que pinten les parets amb frases lapidàries: “Els presos són errors del sistema”. Tan de bo fos sempre així).
La majoria de les normes no hi són per fer la guitza a ningú. Ben al contrari, el que persegueixen és establir un marc de convivència. La seva transgressió ens aboca al surrealisme, al carnaval, a la inversió de papers, cosa molt productiva al camp de les arts i les festes populars, però nefastes quan es tracta de fer vida en societat. Arribat el moment, quan ha fallat la persuasió de la raó, quan el fracàs del diàleg és evident, hem de recórrer al revers de la norma, que és el càstig. Citant la vedette del PP a l’anunci de xampú, i per evitar expressions malsonants, arriba un punt que les coses s’han de fer “Por Norma”.
