S’han confirmat tots els pronòstics i Barack Hussein Obama serà el nou president dels EUA a partir del 20 de gener de 2009, quan prendrà possessió del càrrec. Un nou president al capdavant de la primera potència mundial per tal de redreçar-ne l’economia i, si s’escau, la de la resta del planeta, que ja veiem com es refreda quan els EUA estosseguen.
La campanya del partit demòcrata ha despertat un interès inusual entre els polítics catalans. Per la manera com han recaptat fons gràcies a petites donacions, per les campanyes telefòniques de captació de votants, per l’ús de les noves tecnologies (sobretot YouTube)… El cas és que no només CIU hi va enviar a seguir-la in situ David Madí, Carles Llorens i d’altres, que van obrir el blog http://cdcaeua.blogspot.com, sinó que també l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall (ex-PSC) es va desplaçar als EUA. Però el fervor demòcrata també va afectar la resta de l’espectre polític, des de Bernat Joan (ERC) fins a Jorge Moragas (PP), que es felicitava a Catalunya Ràdio del resultat de les eleccions, i Raül Romeva (ICV), qui escrivia en el seu blog que, si pogués, votaria Obama ni que fos per allò del mal menor. Dit d’una altra manera: o bé tots s’ensumaven que havien d’apostar pel cavall guanyador o bé el partit republicà no té equivalència a Catalunya ni a l’Estat, la qual cosa és difícil de creure.
Encara que la qüestió racial va trigar a posar-se al taulell, finalment va quedar clar que era el tabú estrella de tots aquests mesos, el tema que no es podia esmentar malgrat que era al cap de tothom. I és que Obama, com suposo que el lector sap, resulta que és negre. Els tabús cremen els eufemismes a velocitat de vertigen i en anglès el que va començar sent el despectiu nigger es va canviar per black, que en ser percebut com a ofensiu va passar a l’afroamerican que ara està en voga. En català sembla ridícul parlar de “gent de color”, sense especificar-ne quin, de manera que seguim dient negre perquè és la denominació tradicional i les minories ètniques encara no estan prou organitzades com per demanar un canvi lèxic. El cas és que si la gràcia de la pugna demòcrata a les primàries entre Hillary Clinton i Barack Obama era saber si el guanyador seria una dona blanca o un home negre, a les eleccions del dia 4 de novembre l’interès principal raïa a triar entre un WASP –un blanc, anglosaxó i protestant– i el candidat de la segona minoria ètnica després dels hispans, algú que, per postres, té un nom i un middle name àrabs.
El desenllaç és prou conegut: la retòrica republicana de la por, allò del comandant en cap de les tropes en cas de guerra, no ha tingut prou predicament. Tampoc no s’ha produït cap atemptat d’última hora que hagi decantat el vot cap al costat conservador. Els nord-americans han preferit a l’experiència militar i el coneixement de la maquinària de l’Estat l’aposta pel canvi, la inexperiència il·lusionant.
Tornant a terres més properes, algú podria estar temptat de traslladar la figura d’Obama i posar-la en paral·lel amb José Montilla, el president de la Generalitat que ha demostrat que no cal haver nascut a Catalunya per ser-ne el principal representant institucional. I és cert que tots dos trenquen un tabú: Obama, el racial; Montilla, el de presidir la Generalitat sense ser català de naixença. Però les dues tries electorals, sent trencadores, remeten a conceptes ben diferents: Obama a la superació de la discriminació pel color de la pell i Montilla al cavall de Troia de la desnacionalització, que va de propina amb la ideologia de la persona i del seu partit. L’important no és que Montilla hagi nascut a Còrdova: el que realment importa és que el portaestendard de la Catalunya postnacional no pot ser el dipositari de les aspiracions nacionals (catalanes) dels catalans.
Una reflexió per cloure aquest escrit: que arriba a ser superficial la displicència amb què se sol despatxar els nord-americans titllant-los de racistes, com si l’abolició de l’esclavitud no hagués estat prèvia als EUA que a l’Espanya colonial. Per si calien més proves, l’elecció d’Obama ha demostrat que l’acusació no té prou base. Mirem en canvi a Europa, tan pagada de si mateixa. Ens imaginem al capdavant del govern de l’Estat espanyol un fill de magribins? I al capdavant de la Generalitat? És clar que sí: ja ha quedat clar que els racistes els tenim tots concentrats a l’altra banda de l’Atlàntic.
