[Publicat a L’Informador de Martorell el 19 de març de 2004]
Sembla mentida, però les grans ciutats encara serven alguna cosa de petits pobles. Truco a la família de Jorge i em diuen que no troben un amic del seu cunyat. Truco a la nit a l’escriptor i amic Ruiz de Aguirre i m’explica que un company de feina anava en un dels trens atacats i que va arribar a l’escola tremolant. Constato que, literalment, aquest dia tots ens sentim esquitxats per l’horror.
L’endemà, el 12-M, agafo el tren en direcció a Barcelona. No vull ni pensar-hi, però faig una llambregada a la motxilla d’un parell de paletes magribins i he de fer l’esforç d’espolsar-me el pànic. El tren avança en silenci i ningú no bada boca. Tothom té la ment aturada per la por: terrorisme és paràlisi. A Molins, normalment no s’hi cabia. El dia 12 sobren places per anar segut. Baixo a Cornellà i penso que aquest podria ser un dels nostres Pozos del Tío Raimundo.
En veure un marroquí que espera que el tren s’aturi per baixar-se’n, penso en quantes ullades furtives el fitaran avui de dalt a baix. Per contrast, recordo un antic alumne de dotze anys nascut al Marroc que, poc després de l’11-S, havia fet pintades victorejant Bin Laden. Sabia el pobre noi què estava dient? Qui l’havia fanatitzat d’aquella manera?
Penso també en tota la crueltat que, en forma d’acudits, s’havia aplicat a les víctimes de l’onze de setembre als EUA. Penso en els graciosos imbècils que van fer broma amb el cos mutilat d’Irene Villa o els que en van fer amb el dissortat Miguel Ángel Blanco. Hi haurà algú tan mesquí per veure-li la gràcia a la mort que ens ha esclatat en els televisors, a la sala d’estar de casa nostra?
