[Publicat a L’Informador de Martorell el 10 de juny de 2005]
Trenta-dos anys després de la mort, Barcelona va retre homenatge al poeta i crític d’art Juan Eduardo Cirlot (1916-1973). La cita va tenir lloc el passat 4 de maig a la capella de l’antic hospital de la Santa Creu, al carrer de l’Hospital, frontissa entre el món de la Barcelona pròpiament dita i el món de l’antic barri Xino (avui Raval). Un escenari molt cirlotià, aquesta capella, atès que va acollir temporalment les restes mortals de Gaudí, arquitecte de qui el crític va valorar la singular “irracionalitat constructiva”.
María Victoria Cirlot, filla de l’homenatjat, fou la primera a parlar. En un breu parlament va ressaltar que el seu pare va gaudir de l’honor de no rebre mai cap premi ni ser homenatjat. Va intentar referir-s’hi acadèmicament, com qui parlés d’un desconegut, però una vegada se li va escapar que Cirlot era el seu pare.
L’arquitecte Enric Granell va explicar a continuació l’estat de l’edició de l’obra poètica cirlotiana. Aquesta opera omnia acabarà aviat amb un tercer volum, que continuarà el cicle obert amb En la llama, que recull la poesia escrita entre 1943 i 1960, i que es va prolongar amb Bronwyn (tots dos llibres publicats per Siruela).
Va obrir el foc de la lectura David Castillo, alma mater de la Setmana de Poesia de Barcelona i director del suplement de cultura del diari Avui. Seguint les indicacions cirlotianes, els va llegir com propugnava el poeta simbolista rus Block, amb veu monòtona. La primera peça fou Susan Lennox, que s’erigeix en símbol de la dona que passa. Ordit sobre una pel·lícula del 1931 protagonitzada per Greta Garbo, una pantalla gegant oferia imatges del film. El poema va ser escrit al bar La Jungla, la decoració de bambús i cadenetes del qual van esdevenir en el cap creador de Cirlot una curiosa transposició al món real del món de la ficció.
El segon poema, llegit pel rapsode Pere Sousa, neix de la contemplació d’una altra pel·lícula, El senyor de la guerra (1966), de Franklin Schaffner, que Cirlot va veure a l’antic cinema de la desapareguda Avenida de la Luz. Les imatges de la donzella celta Bronwyn sortint de les aigües d’un pantà foren l’impuls per a la creació d’una obra que se situa en el cim de la poesia de Cirlot. Al principi es va tractar d’un llibre de poemes, però va augmentar fins a convertir-se en un cicle. Cirlot es pregunta quin idioma pot parlar un personatge de ficció i en genera un de nou a partir de la combinació dels sons que conformen la paraula Bronwyn. Allò que, inspirant-se en la música dodecafònica, havia estat poesia permutatòria a “Susan Lennox” (en la qual es repeteixen els temes una i altra vegada), esdevé una temptativa d’arrencar un idioma a qui no en té cap. El resultat és una trencadora monodia, amb melismes inesperats, escrits en aquest idioma anomenat “Bronwyn, n”.
El tercer i últim poema, “Bronwyn en Barcelona”, se sentí en la veu de David Castillo. Bronwyn ve a Barcelona i es troba amb el poeta. Del surrealisme innat de la primera època cirlotiana, a l’absència de lògica compositiva de l’última. Curiosa manera d’elogiar a una ciutat: “la ciudad del humo y de la Inquisición”.
Tancà l’acte una breu intervenció de Lourdes Cirlot, filla de l’homenatjat, que va confessar estar tan commoguda que no podia ni parlar. Va titllar l’acte de meravella i el va dedicar a la seva mare.
A la capella, plena com un ou, un càlid aplaudiment va posar fi a la nit cirlotiana.
